Els humans potser sempre hem sigut igual d’estúpids, però el nivell d’informació dels individus era menor i la sensació d’impotència podia ser suportable. Convivim dia a dia amb guerres, amb l’emergència climàtica, i la incertesa crema ampliada pel soroll.
Avui, intentar fer un periodisme constructiu, que no té res a veure amb un optimisme lànguid o acrític, esdevé una feina titànica. Lluny del desànim o d’abaixar els braços, quan et poses a escriure sobre la setmana veus amb claredat la força que té la barbàrie, la confrontació i la por a l’altre. Som una societat en trànsit i no sabem cap a on.
Palestins
Amb el pas dels dies i la política de mirar cap a una altra banda per donar temps als “nostres”, ens anem familiaritzant col·lectivament amb dues guerres properes i repugnants. ¿Quanta violència hem de suportar abans de mirar l’enemic als ulls?
Atrapats per la memòria i el passat observem com el primer ministre israelià comet l’atrocitat d’esborrar un poble, centenars de milers d’éssers humans, del mapa. La fam dels civils s’ha convertit en arma de guerra i avui els moviments militars forcen la sortida cap a la frontera d’Egipte dels centenars de milers de palestins desplaçats. L’exèrcit israelià entrarà a Rafah, un oceà de tendes de campanya, mentre els combatents de Hamàs ja han tornat al nord i al centre de la Franja que l’exèrcit ja ha abandonat després d’arrasar-ho tot. Hi ha guerres que no es poden guanyar i ser-ne conscients estalviaria moltes morts.
Però com s’hi posa fi? La multilateralitat de l’ONU ja no té credibilitat i els Estats Units han perdut lideratge i influència en el terreny de la política internacional.
Tant els EUA com Rússia tenen uns conductors inquietants per a l’estabilitat mundial. Els lideratges no asseguren la virtut de l’individu, però el desconeixement del detall, que humanitza i decep, afavoreix la credibilitat i el respecte. Vaja, que no veure la tramoia permetia creure’s la funció i, en canvi, l’escrutini públic de les misèries provoca la sensació d’estar a la intempèrie.
Els sistemes polítics acostumen a ser més forts que els mateixos lideratges, però les eleccions nord-americanes ens presenten un panorama desolador. Serà una elecció entre dos candidats de 77 i 80 anys amb dificultats cognitives que competeixen per liderar la gran potència nuclear. La Fiscalia dels EUA ha llançat un míssil en plena campanya electoral definint Biden com un “home gran, ben intencionat, amb poca memòria” i que té les “facultats disminuïdes per l’avançada edat”. Les dificultats de Trump van més enllà de les judicials i entren en el terreny de la comprensió del món. La sortida per als demòcrates podria ser l’elecció d’un candidat alternatiu in extremis, però és poc probable, i Europa es pot anar preparant per prendre decisions adultes en temes de defensa, seguretat, comerç i relacions exteriors.
El debilitament de l’equilibri de les dues superpotències de la Segona Guerra Mundial que vam viure al final del segle XX continua evolucionant amb nous actors, noves veus i un sistema democràtic que ni s’ha globalitzat ni ho farà. Tampoc la Rússia totalitària de Vladímir Putin, que a efectes reals es presentarà en solitari a unes eleccions de pantomima i que continua reforçant la seva imatge de malvat de pel·lícula amb la contribució de la propaganda pròpia i aliena. Els seus tentacles amb l’extrema dreta per debilitar les democràcies europees i nord-americana són cada dia més clars. Però no és el cas de l’independentisme català, que va pecar de naïf també en les seves relacions internacionals. L’operació d’intentar implicar l’independentisme en una campanya desestabilitzadora del Kremlin potser hauria sigut creïble amb altres interlocutors.
Interlocutors aficionats
Les relacions internacionals serioses de la Generalitat es van articular amb un grup professionalitzat de diplomàtics estrangers disposats a obrir portes a les cancelleries europees per explicar el cas català i contrarestar la diplomàcia espanyola. Els resultats van ser molt magres i els èxits van anar reduint-se progressivament a mesura que es va anar posant èmfasi en la unilateralitat política.
Els contactes amb Rússia tenen l’aparença de converses d’oportunistes amb gent de negocis poc recomanable. Probablement és un indicador més de la manca de sentit de la realitat de la majoria de polítics que van liderar el Procés. Ni sabien què és l’Estat a Espanya ni sabien que jugar amb Rússia crema.
Per posar-hi un apunt positiu, malgrat l’ambient embogit que es viu a Madrid, s’acabarà amb un acord sobre la llei d’amnistia. Ni PSOE ni Junts es poden permetre fracassar. La sort de Sánchez i la de Puigdemont estan cada dia més vinculades. No hi ha marxa enrere que pugui ser comprensible per als votants de Junts, i el desgast de l’aterratge ja s’ha fet. Sinó, que ho preguntin als desencantats del Consell de la República.
