COP, la cimera quàntica
De la cimera sobre el canvi climàtic de les Nacions Unides, o COP, se'n pot dir, a cada edició, que ha estat un fracàs i un èxit al mateix temps. Cada any es produeixen petits avenços i petites conquestes contra les resistències dels països emissors de CO2, o productors de petroli o —com és el nostre cas— dependents del turisme, que és una de les activitats econòmiques més contaminants que existeixen pel seu alt consum de combustibles fòssils. També se sol aconseguir alguna victòria damunt els discursos negacionistes, emergents arreu del món, plenament alineats amb el populisme de les ultradretes extractives de recursos naturals i diners públics. Són, però, victòries, conquestes i avenços tímids, de vegades pírrics, en comparació amb els grans punts de l'Acord de París sobre el canvi climàtic i de l'Agenda 2030 que queden pendents, o posposats, o fora d'una declaració de consens, any rere any.
Les COP tenen sentit perquè mantenen viu el debat més urgent i transversal que té el món dels nostres dies: l'adaptació de la nostra civilització a una nova realitat climàtica que hauria de condicionar cadascuna de les decisions de govern del món. A la vegada, però, en perden, de sentit, pel fet que sempre queden sensiblement per davall de les expectatives que generen. ¿Caldria rebaixar, aleshores, les expectatives, que vol dir rebaixar les exigències de l'emergència climàtica? No: caldria redirigir els instruments de creació de riquesa cap a la protecció del medi ambient, que també és la protecció de la vida humana. Ni que sigui per lògica de mercat: un món climàticament insostenible comporta un món empobrit a tots els nivells, en què el capitalisme troba més traves per desenvolupar-se satisfactòriament.
Vistes així, les COP serveixen com a recordatori de la distància que separa el que fem del que hauríem d'estar fent, de l'enorme procrastinació global que comporta deixar per a l'any que ve, cada any, les decisions més importants: decisions sobre reducció i supressió d'emissions, sobre energies alternatives, sobre el llindar dels 1,5 graus d'escalfament, sobre l'esforç dels països rics per finançar els països pobres (aquesta mesura, per exemple, allarga el calendari de la seva implementació fins al 2035). També ens parlen de la manca de compromís dels dirigents del nostre temps amb el futur dels països que comanden i de les persones que hi habiten, un abandonament i una deixadesa sobre els quals s'escriurà en el futur, perquè algun futur hi haurà, ni que sigui pelleringós. De la COP d'enguany (perquè tenia lloc a l'Amazònia, perquè era la que feia 30 i perquè se celebraven deu anys de l'Acord de París i de l'Agenda 2030), se n'esperaven grans resultats que tampoc no han arribat. Com cada any. Res més vacu que els opinadors amb ínfules de futuròlegs, però hi ha una previsió que sembla segura: hi haurà presses per fer “alguna cosa” respecte al canvi climàtic quan es produeixi una gran catàstrofe, i això no vol dir una pèrdua molt gran de vides humanes, sinó de diners.