Coristes amb Oscar
Dimarts el Sense ficció ens avançava el seu regal de Nadal. A 20 passos de la fama és un documental que posa el focus sobre les coristes de les grans estrelles de la música. Un treball que t’obre un món que desconeixies: primer per la transcendència que tenen en la construcció d’un gran èxit musical, i segon per la vocació que implica treballar sempre en l’anonimat d’un segon pla i per les relacions que estableixen amb les grans estrelles.
A 20 passos de la fama (documental guanyador d’un Oscar el 2014) és un homenatge a aquestes coristes que formen part de moltes de les cançons de les nostres vides i que ni tan sols ho sabíem. Sorprèn descobrir que són figures transversals en la història de la música, i han anat formant part d’èpoques, grups i estils. El documental va posant cares, noms i cognoms a totes aquestes coristes i dosifica amb estratègia molt ben calculada la informació. Ens les va presentant a poc a poc amb una aura d’admiració i triomf inicial. I de mica en mica ens va desvelant dificultats, conflictes i males èpoques. Ens exposa els pros i contres d’una feina que en alguns casos resulta alliberadora i en altres una esclavitud. Unes malden per sortir-ne i aconseguir fer una carrera individual, altres hi tornen després del fracàs en solitari, i algunes no han sentit mai la necessitat de volar soles perquè el joc de veus i acompanyar algú altre és el que els diverteix.
El documental posa en relleu el fet que la immensa majoria d’aquestes cantants siguin dones de raça negra. De fet, algunes d’elles en el documental reclamen l’empoderament imprescindible, la necessitat que les mateixes coristes sàpiguen reconèixer la vàlua professional que tenen. Hi ha, en certa manera, vicis socials i històrics adquirits que fan que moltes d’elles no tinguin l’autoestima necessària per mantenir-se en aquesta professió. És xocant el cas de Darlene Love, que havent arribat al cim de la seva trajectòria va posar-se a netejar cases pensant que ja no servia per a aquesta feina. Queda en un segon pla políticament correcte i molt subtil l’explotació i el masclisme de què han estat víctimes en moltes ocasions.
A 20 passos de la fama va ser un encert de programació del Sense ficció perquè, tot i el contingut interessant, transmetia l’alegria, la il·lusió i la melancolia musical que s’associa a aquestes dates. Com dèiem al principi, un bon regal de Nadal. Tot i que el Sense ficció és un obsequi televisiu meravellós que la tele pública ens fa cada setmana. I que no ens falti mai.