Corrupció profunda

Fa uns dies el rei Joan Carles, l'emèrit, va ser aplaudit i victorejat pel públic d'una plaça de toros, que li demanava, entre mostres d'entusiasme, que tornés. Que tornés a Espanya, s'entén, però també que tornés al lloc de poder i preeminència que, segons aquestes persones, li correspon. Joan Carles I, convé recordar-ho, és un cap d'estat no electe que al llarg de quaranta anys de regnat va defraudar milers de milions a la Hisenda del mateix estat sobre el qual regnava, i que va utilitzar, també, les institucions i els poders de l'Estat (i, naturalment, l'erari públic) per als seus interessos particulars, que anaven des de les aventures eròtiques fins als negocis amb els xeics petroliers que finalment l'han acabat acollint sota els auspicis d'una dictadura. Però encara són molts els partidaris de Joan Carles convençuts que el monarca viu en un exili forçat, víctima de l'entesa traïdora del seu fill Felip amb els enemics de la pàtria, etc.

Això ve a tomb perquè, a Espanya, la corrupció està tan fortament arrelada dins l'arquitectura mateixa de l'Estat que en forma part indissociable. Del rei en avall, literalment: la magistratura, l'exèrcit, els cossos policials. Per descomptat, també els governs electes, siguin centrals, autonòmics o municipals. I els partits polítics, naturalment. No s'hauria d'oblidar mai la selva frondosa dels corruptors, dins la qual hi ha des d'empreses constructores, energètiques i tecnològiques fins a mitjans de comunicació, passant no cal dir-ho per la banca.

Ara el PP i el PSOE afronten, en paral·lel, judicis per casos de corrupció: la corrosiva trama Kitchen, pel que fa als populars, i el caspós cas de les mascaretes, o cas Koldo, o Ábalos o Cerdán (se'n diu de totes aquestes maneres), pel que fa als socialistes. La coincidència d'aquests dos processos judicials es pot considerar l'inici de la campanya electoral de les pròximes eleccions generals. Així doncs, veurem i sentirem els dirigents, i els periodistes i mitjans afins, intercanviant insults i retrets en el to infantil i enverinat que fa temps que ha agafat la política espanyola, en un espectacle que només es pot suportar els dies de més bon humor.

Ara bé, no ens hauríem d'equivocar. Fins i tot en la corrupció hi ha classes, i a l'estat espanyol qui mana en aquesta qüestió és i serà sempre el Partit Popular. Les corrupteles dels socialistes i d'altres partits poden arribar a formar fangars de molta consideració, però cap altre partit que no sigui el PP, ni tan sols el PSOE, es pot permetre el luxe d'organitzar policies patriòtiques o de rebentar bancs a Andorra només per destruir enemics polítics, tant externs com interns. Això és per un motiu: com a la pel·lícula Amanece, que no es poco, els altres partits són contingents, mentre que el PP és necessari. Necessari per a la continuïtat de la pàtria, tal com l'entenen les institucions i empreses abans esmentades. Necessari per mantenir equilibrat el poder a Espanya, tal com entenen el poder, per exemple, tots aquests que aplaudien Joan Carles a la plaça de toros.