La Creu de Sant Jordi dels Joan B. Culla
La veritat sempre la porta la mort. Mor Joan B. Culla, historiador piconadora i que exercia d’ésser normal en un país anormal. S’ha recordat que no tenia la Creu de Sant Jordi. I la tenen Messi i Estopa, com la tenen... Stop, que ve rotonda. Amb el poeta molla elèctrica existencial Jaume C. Pons Alorda ens fem la pregunta tipus jubilats al banc de pedra comptant cotxes a la carretera. Quants, eh? Quants, però ja tan sols poetes, no tenen la Creu? Eh?
El saltamartí atòmic mallorquí com un pistoler de pel·li de l’oest dispara amb el Colt 45 de la memòria: Miquel Desclot, Enric Casasses, Perejaume, Lluís Solà, Jaume Pont, Josep Piera, Marc Granell, Jaume Pérez Montaner, Dolors Miquel, Lluís Calvo, Teresa Pasqual... I pim, pam, pum. Frena! I torna a disparar... L’editorial mallorquina Lleonard Muntaner: des del 1994 remant per unir una llengua, una cultura, tres països i una nació. Però són les Creus de Sant Jordi el país?
El Decret 457/1981 de 18 de desembre crea la Creu. Objectiu? Aquest: “Distingir les persones naturals o jurídiques que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural”. Avui i el 1981. Esclar, 1981: el cop d’estat del 23-F; l’assalt al Banc Central de Barcelona; el manifest dels 2.300 no intel·lectuals contra el català i la discriminació del castellà a Catalunya; Spielberg estrenant A la recerca de l’arca perduda; IBM llança el seu primer ordinador domèstic; Carles d’Anglaterra i Diana Spencer es casen; jo als meus sis anys em vaig enamorar d’una xiqueta que no recordo, però, sisplau, si llegeix això que m’escrigui; neix l’actriu Natalie Portman (sisplau, truca’m, que no ho has fet mai); una milionària saudita adquireix les joies que dissenyava Dalí per un preu de troposfera... I també neix la joia.
L’orfebre i joier Joaquim Capdevila Gaya la va dissenyar. Nissaga de joiers des de finals del XIX amb reconeixement internacional (museus d’arreu tenen obres seves, exposicions...) des de sempre. Tot recordant aquell 1981 diu: “El meu projecte va consistir a realitzar la Creu de Sant Jordi amb dos dels materials nobles que poden trobar-se al nostre país, com són l’argent i el coral, presentats sense manipulacions posteriors, és a dir, sense banys ni afegits de cap mena. El resultat és una creu feta de coral vermell sobre un fons de coral blanc i dins un marc d’argent. Aquest marc vol representar Catalunya i, en el seu interior, la Creu de Sant Jordi és concebuda com un símbol del nostre país. És a dir, l’honor a les persones i a les institucions que aquesta distinció vol testimoniar s’inscriu en el marc molt més ampli d’un país alhora mil·lenari i en marxa, d’una situació dinàmica com és avui la de la societat civil catalana”.
El valor de la Creu no és ni l’argent, ni el coral. Ni tampoc segons quins èxits professionals, personals o extraterrestres. El valor és la darrera frase de Capdevila: saber o no saber que aquest país té mil anys i és viu per anar més enllà del que té als nassos. I també que això és un país. O que tantes coses. Si hi ha país és perquè uns fan una creu, els Capdevila, i els altres, els Culla, expliquen la creu que portem damunt des de fa anys i panys. Tot lo altre és quincalla, bijuteria, gat per llebre. Per això la joia real i original Catalunya és tan preuada, desitjada, substituïda i espoliada: perquè és única. Per això la mort sempre du la veritat.
