Què fem amb la crisi d'habitatge
Poques qüestions generen avui tanta unanimitat com la dificultat per accedir a un habitatge. És una queixa que apareix al carrer, als dinars familiars o a les trobades entre amics, i que aquest estiu confirmava l’últim baròmetre del CEO. Des de l’any passat és la principal preocupació a Catalunya, per davant del descontentament amb la política, la immigració o la inseguretat. I nou de cada deu persones asseguren que trobar una llar adequada a les seves necessitats és una tasca molt complicada.
El mercat de l’habitatge és avui un terreny tant car com precari. Per a la majoria no hi ha opcions per adaptar la llar a cada etapa vital: emancipar-se, créixer en un pis més gran o traslladar-se a un lloc més ben comunicat. Els experts coincideixen a assenyalar el mateix diagnòstic: tenim un problema d’oferta. Falten habitatges justament a les zones on la gent vol viure, on hi ha feina i serveis. La pregunta clau és: quants en falten?
Segons el Banc d’Espanya, el desajust del mercat residencial va ser d’entre 400.000 i 450.000 habitatges només entre 2022 i 2024, concentrat sobretot a Madrid, Barcelona, València, Alacant i Màlaga. Alguns experts, com el sociòleg Jorge Galindo, eleven la xifra a tres milions per passar de l’escassetat a l’abundància real. Davant d’aquestes magnituds, els plans institucionals semblen modestos: el Plan de Recuperación vol multiplicar per deu les rehabilitacions fins al 2030, i la Generalitat promet 50.000 nous habitatges públics en la mateixa dècada. Però entre les necessitats i les promeses hi ha un ball de xifres, i el problema no és només comptar habitatges sobre el paper sinó aconseguir que es facin. La realitat és que les traves burocràtiques, la manca de col·laboració publicoprivada, l’absència de consens polític i la defensa d’interessos especulatius continuen actuant com a obstacles majúsculs per a un bé que hauria de ser de primera necessitat.
A més del poc parc disponible, aquest és inaccessible per a un sector cada cop més gran de la població. Segons l’INE, el preu de l’habitatge de segona mà ha assolit un rècord històric aquest 2025, amb un augment interanual del 12,8%, i ja supera els nivells de la bombolla del 2007. L’obra nova tampoc ofereix cap alternativa: en la darrera dècada s’ha encarit en més d’un 50%, situant-se en màxims històrics. Les recents baixades de tipus han reactivat la signatura d’hipoteques, però el crèdit més barat no ha millorat l’accessibilitat: ha empès encara més els preus a l’alça. El lloguer, lluny de ser una sortida, s’ha incrementat en ciutats com Barcelona en gairebé un 30 % al llarg de l’última dècada.
Regular preus pot alleujar, però no resoldrà un mercat que expulsa la majoria. Cal crear oportunitats reals per a qui no pot accedir-hi, amb un parc públic i assequible que avui a Espanya representa només el 3%, molt lluny del 9% europeu o el 30% dels Països Baixos. L’habitatge no pot ser només un actiu patrimonial en mans d’uns pocs: és un dret bàsic i la porta d’entrada a oportunitats vitals. Sense un sostre digne, és impossible parlar de projectes de vida, d’igualtat d’oportunitats o d’una economia més productiva i cohesionada. L’habitatge és el sostre de la societat. I ens està caient a sobre.