La culpa és dels 'boomers'

Ho llegim a l’ARA (amb les ulleres de llegir, que acabem de perdre i trobar). El dossier Desafíos y políticas en la era de la longevidad, publicat aquest dilluns per CaixaBank Research, ens fa saber que “per finançar les pensions caldrà endarrerir l'edat de jubilació fins als 68 anys”. La culpa és nostra, pel que sembla, dels fills del baby boom, que no només som molts a cobrar sinó que, a sobre, quan hem tingut edat de procrear no hem seguit l’exemple dels nostres progenitors esforçats. Els meus pares en van tenir sis. Jo, una. On vas a parar? A la meva infantesa i adolescència, marcada per la sèrie Con ocho basta (sobre la família nombrosa d’un periodista viudo, pare de vuit fills, que vivia a Sacramento i arribava a final de mes), sovint se’ns feia una broma, que tots nosaltres vam copsar de grans. “Tu ets un oginet”, et deien. Volia dir que els teus pares, pobres, en aquell temps sense mòbil, sense Netflix, sense calefacció, sense restaurants japonesos barats, havien de fer-se passar l’avorriment i el fred al llit fent l’amor (d’amagat dels avis i de tota la caterva de fills que ja tenien). A falta de preservatius o de píndoles anticonceptives, tots ells feien servir el famós mètode del doctor Ogino, que es basava en abstenir-se els dies pròxims a l’ovulació i fer com els conills la resta del mes. Era un mètode, no cal dir-ho, que fallava més que un paraigua comprat al metro, i d’aquí que els fills del mètode que no va anar bé fóssim anomenats oginets.

Poden culpar-nos a nosaltres del problema, poden anomenar-nos, despectivament, boomers (seria més lògic “fills de boomer”). Jo estic disposada a treballar més anys, només perquè tinc nostàlgia aliena d’aquest temps obscur, segur, però tan lluminós, potser, dels nostres pares.