La cultura va primer

Primer la cultura, després la política. Primer va ser la Renaixença, després el catalanisme. On diu cultura també hi podeu llegir educació. Ara que, un cop més, tornem a començar, val la pena que ho fem pel principi, per la base. És l’hora dels creadors i els mestres. Són elles i ells els que han de reinventar el país, els que li han de tornar a donar sentit i consistència.

Més que una declaració d’amor, senyor Pedro Sánchez, venint d’un polític n’hauríem preferit una de llibertat, de democràcia. La senyora amb la qual vau parlar uns minuts al Liceu, Guiomar Amell, és una dona de cultura, com tantes i tants altres. A elles i ells ens encomanem. Vostè, senzillament, deixi’ns fer, que ja serà molt. I parlem, esclar. Però no ho faci només amb polítics i empresaris. Parli també amb líders socials i amb la gent de la cultura. Pari bé les orelles al país sencer.

Fa poc van donar un dels premis nacionals de cultura a Carme Dalmau, una altra dona que estaria bé que coneguéssiu, senyor Sánchez. S’ha passat tota la vida fent llibres d’història, no gaire lluny del Liceu. La recordo al pis laberíntic i atapeït de papers del carrer del Pi, per on també hi corria el fotògraf i historiador Pere Català i Roca, germà del també fotògraf Francesc Català i Roca, fills tots dos de Pere Català i Pic, el de la famosa imatge de la Guerra Civil de l’espardenya aixafant l’esvàstica nazi. ¿La recorda, oi? Els Dalmau són història viva de Catalunya i cultura de debò. El Rafael, fill de la Carme i en Pere, és qui segueix amb l’editorial. Algun dia, anys a venir, publicaran un dels seus Episodis de la història sobre el Procés, i vostè potser fins i tot hi sortirà en un peu de pàgina, ves a saber. Són detallistes, rigorosos.

Els polítics passen, la cultura queda, la vida segueix. Per copsar la continuïtat i la persistència de la cultura i la llengua catalanes, ara que teniu tirada a venir a visitar-nos, un dia podríeu anar a la Fundació Folch i Torres, al Castell de Plegamans. Creada aviat farà 30 anys, conserva el ric llegat d’aquesta família cultural, en especial de l’escriptor Josep Maria (autor d’una àmplia obra per a infants en català a la primera meitat del segle XX que va marcar un parell de generacions) i el seu germà museòleg Joaquim (gràcies al qual es van salvar moltes obres d’art durant la guerra); també de l’escriptor Ramon Folch i Camarasa, fill del primer. Sense nissagues així, no s’explica la tossuderia del país.

I ja posats a fer, que algú us parli de Joan Triadú, del qual ara se celebra el centenari del naixement. Era un senyor, com la Guiomar, com els Dalmau i com els Folch i Torres, de classe mitjana, d’entorns tradicionals, i que va dedicar tota la vida a la cultura, la llengua, l’educació. En Triadú va ser un crític literari important que tenia una norma: només escrivia sobre llibres que li agradaven. És a dir, més que criticar, elogiava. Tota una declaració d’intencions, no?

Ja ho sé que aquestes persones no representen tota la cultura ni totes les sensibilitats del país. Podria fer altres llistes, moltes. Aquests són militants de la llengua, esclar: en això sempre hi ha relleu generacional... Sense ells, en tot cas, no es pot entendre ni el Procés ni res. Abans de la política sempre hi ha la cultura i la cultura és una cadena de transmissió, un fil invisible.

Mentre escric aquest article, per la galeria de casa, que està oberta, ha entrat un pit-roig i s’ha ficat al menjador. Està espantat, desorientat. El deixo tranquil perquè ell mateix trobi la sortida, la llibertat. Per molt amor que li declari, no l’ajudaré. Ha de ser ell qui s’alliberi: jo només li puc obrir la porta i apartar-me’n. He llegit que és un dels ocells més sociables, que més s’acosta a les persones. Però també dels que marca el seu territori amb el cant, sobretot a l’hivern. El seu cant és com la nostra parla, la nostra cultura, la nostra llengua. El nostre territori.