Per què deixo l'ensenyament

He decidit deixar l’ensenyament, després d’aproximadament 27 anys dedicant-m’hi. Aquesta decisió neix d’una reflexió profunda sobre la meva trajectòria com a alumne i professor.

A la universitat, com a estudiant de física, el primer any va ser molt dur; vaig repetir assignatures i l’esforç d’haver de recuperar-les em va transformar. Vaig aprendre que l’errada pot ser l’inici de l’encert, cosa que contrasta amb els missatges actuals dels qui dirigeixen l’educació, en què suspendre sembla un fracàs definitiu. Us diré un secret que no arriba a la societat: dins l’estructura del sistema educatiu (i això rarament ho reconeixerà ningú), Inspecció Educativa s’encarrega de pressionar les direccions de les escoles, i aquestes s’encarreguen de pressionar subtilment els claustres perquè tot l’alumnat tingui, com a mínim, un “assoliment satisfactori”. Això ja va bé per a les estadístiques de fracàs escolar a Espanya, que la Unió Europea considerava insostenibles fa un parell de dècades. El preu perquè tothom superi la secundària és que la formació del talent, en la millor de les hipòtesis, es retardi.

Quan vaig cursar el Certificat Pedagògic posterior al títol de física, vaig entrar sense prejudicis a les noves idees sobre educació. No vaig qüestionar aleshores si el terme “ciències de l’educació” era ajustat. Ara sé que una ciència, per poder anomenar-se com a tal, cal que formuli hipòtesis que, amb experiments, puguin ser validades o refutades. Hi ha molta complexitat en experimentar amb el desenvolupament de persones des dels 3 anys fins a l’adolescència. Fins i tot considero que el que s’ha fet i es fa en algunes escoles és temerari i comparable a una prova farmacològica sense consentiment.

A Escòcia, un país on comencen a recular en innovació pedagògica, algú va dir que "es va canviar una cosa que funcionava per una cosa que sonava bé”. És difícil dubtar de les bones intencions dels qui consideren que els alumnes “es moren per aprendre”, “cadascun té el seu ritme”, “han de ser feliços”, “no han de competir sinó col·laborar”, etcètera. Però la realitat és que fins i tot les proves de baixíssima exigència que el mateix sistema du a terme mostren que habilitats transversals com la comprensió lectora i les matemàtiques van en davallada des de fa anys. Aquest Sant Jordi, un amic va comprar 3 roses a 4 euros i la noia que el va atendre va fer servir la calculadora per dir-li que eren 12 euros en total. El coneixement és a la xarxa. La memòria és carca.

L’administració política, deixant-se dur pels signes dels temps, per la velocitat de la tecnologia –que ens fa creure que també l’essència humana és ràpidament canviant–, ha abraçat una incorporació irresponsable de la tecnologia a l’aula. Queda palès amb canvis contradictoris: fa només 10 anys ens deien que calia introduir el mòbil a classe, i ara estan tímidament mirant de treure’l. L’ordinador per alumne, amb wifi, provoca dispersió, manca d’atenció. Això, sumat al fet que tothom sap que acabarà aprovant, fa que l’educació no s’assembli gens al que ens va fer el que som.No crec que el segle XX hagi estat un fracàs de coneixements.

Afortunadament, els resultats mostren que aquest pensament no és només l'opinió d’algú nostàlgic. Quan ensenyo alguns exàmens (amb perdó), o proves oficials, a amics de fora de la meva ja exprofessió, es pensen que el que veuen és de 3 o 4 anys per sota del que és. Si pensés que canviar la manera de fer les coses és bo per a la societat seguiria amb la feina. El que no puc fer és adaptar-me a una cosa que va contra les meves conviccions, perquè va cap a una societat menys formada, menys crítica, i que, sota l’anestèsia de la felicitat, deixarà passar abusos del poder econòmic.

Cada cop que hi ha hagut un revés per a la gran reestructuració educativa que fa dècades que s’ha plantejat des de l’organització d’enginyeria social que és l’OCDE, els seus delegats territorials (els polítics locals) mai han encarat l’arrel del problema. Em fa pensar en la poca acceptació del sistema copernicà: no pot ser que la Terra no sigui el centre de l’Univers. No pot ser que denigrar els continguts sigui dolent: l’important són les “competències”. Però no hi pot haver competència sense continguts.

Per als professors que estimem i dominem les nostres matèries, l'ocurrència psicopedagògica d’atomitzar el coneixement en “competències” és una atrocitat. L’avaluació que es proposa només és burocràcia, la mateixa que pateixen altres sectors, com l’agrícola. Els polítics, tan allunyats del dia a dia, proposen paperassa per resoldre problemes. Ni els pares, ni els alumnes, ni els professors creiem majoritàriament que això serveixi de res. El sistema ja compta amb la poca capacitat de protesta del col·lectiu docent. Els sindicats només es preocupen de la part econòmica. La dissidència es limita a les converses de passadís i les xarxes socials.

La darrera notícia, a Catalunya, és que per revertir els mals resultats en ciències a les proves diagnòstiques de 4t ESO es farà formació de pedagogia científica al professorat. Qui la farà? ¿Uns psicopedagogs que van fer batxillerat social? ¿Els mateixos que diuen que les matemàtiques no s’entenen si no són aplicables directament? (Competencials, en diuen.) Són els que diuen que un alumne està més predisposat a entendre un enunciat si en comptes de dir “Calcula l’àrea sota la corba f(x)”, dius “En Jordi ha heretat un terreny del seu avi Ramon que segueix la funció f(x)”. Són alumnes de gairebé 18 anys, i fan problemes amb enunciats estructuralment similars a “La Joana té 3 caramels i en Pep li’n dona 4”. Per cert, en altres comunitats autònomes els nens no saben el nom dels protagonistes del problema i treuen millors notes.

Un afegit més: Occident està creant una societat poc competitiva davant d'altres cultures com les de la Xina, Corea del Sud o l'Índia, on l’esforç és la base de l’educació. Allà els alumnes, a costa de la seva felicitat immediata, han d'escarrassar-se per assolir uns mínims. La nostra escola, en comparació, tendeix a l'esplai. Des de la crisi del 2008 s’està produint una pèrdua de classe mitjana, i no només econòmicament. La innovació pedagògica, en segons quines escoles privades, no la tracten. Els experiments, fora de casa, no sigui que exploti alguna cosa.