Han estat uns mesos de catifes vermelles. Un excés de passarel·la i un excés d’incomoditat. No només la que generen alguns dels discursos de guanyadors de premis, sinó pels vestits que les dones trien i que continuen donant unes imatges inaudites en ple segle XXI. Però si ens posem estrictes, en ple segle XXI també governen el món uns narcisistes ultraviolents que estan deixant un panorama que no ha variat en molts segles. I com que es pot dir poca cosa més del que ja s’ha dit sobre la brutalitat d’un sistema que permet bombardejar a plaer el que a uns desgraciats els vingui de gust, i com que sembla que hem d’acceptar la violència com un mal necessari en aquest món podrit d’interessos, girem el mitjó i fixem-nos en el que aparentment és més frívol, però que amaga una agressió subtil, permanent, i que molta gent considera escollida lliurement. I tenen raó. Perquè la vestimenta femenina de gala és el símbol perfecte per explicar on som encara. I el mal que fa no és comparable a una guerra, però continua deixant molts cadàvers. És la presó del cos. Dels cànons de bellesa. De l’escàndol disfressat de glamur.
Els homes porten butxaques i es poden moure. Sembla obvi, però no ho és tant. Les dones no porten butxaques i no es poden moure. I algunes de les que es poden moure porten una cua tan llarga que algú les ha d’acompanyar per no tenir un accident. Totes riuen i semblen contentes de participar en el joc. La majoria estan primes. Algunes estan tan primes que es fa impossible imaginar-les menjant. Per cabre en aquests vestits i perquè les molles abdominals no es marquin, les dietes han de ser estrictes fins a la malaltia. L’obsessió d’estar primes. Seques, que deien abans. Després no ens ha d’estranyar la cara de fàstic que fan les models de roba. Però per què la moda ha d’anar relacionada amb la incomoditat de la dona? I per què la majoria de dones no es rebel·len contra aquesta incomoditat? Hi ha un terme mitjà entre la moda masculina d’anar tot el dia en xandall, vambes i pentinats de futbolista, i la moda femenina de talons, maquillatge exagerat, ungles esgarrifoses i cabells llarguíssims tots tallats de la mateixa manera. Des de quan l’elegància es relaciona amb la incomoditat? Justament, si hi ha alguna cosa que defineix l’elegància és el moviment del cos. Com pots pretendre ser elegant si no et pots ni moure dins un vestit que només et permet fer passes de pingüí? Què té, d’elegant, això? I la lluita contra els anys? Fins quan ha de durar fer veure que no envellim? No cal que celebrem cada nova arruga o cada cabell blanc, però d’aquí a permetre que les cremes es continuïn dient antiedat... D'antiedat, a mi, només se m’acut la mort. Una realitat, d'altra banda, que sempre acaba arribant.
Katharine Hepburn va popularitzar als anys 30 l’ús dels pantalons per a les dones, i en va defensar la comoditat per sobre de les convencions. Quan la periodista Barbara Walters li va preguntar, als anys 80, si tenia alguna faldilla, ella va respondre que en tenia una. I va afegir: “Me la posaré al teu funeral”. A vegades penso que ens continuarem morint veient com les dones es fan mal a si mateixes perquè els fa la sensació que les estimaran més. És un patró, mai millor dit, que es perpetua fins a l'avorriment. Però la bona notícia és que es pot trencar. Hepburn no va perdre mai l’interès per anar còmoda. Ni la deixem d’admirar per això. Ni era més o menys dona per anar amb pantalons. Al contrari. Era lliure. Que és com haurien de sentir-se totes les dones.
