Delictes i faltes (fiscals)

A la vista de l'entramat quasi mafiós que Cristóbal Montoro i bona part dels seus col·laboradors tenien organitzat dins el mateix ministeri d'Hisenda, i dins la mateixa Agència Tributària Espanyola (AEAT), algunes preguntes són obligades, fins i tot al marge o més enllà de l'escàndol de les lleis a mida per a les gasistes. Retrocedim per exemple a l'any 2012 –encara al bell mig dels pitjors moments de la crisi financera–, quan Montoro va decidir dur a terme una amnistia fiscal que permetia legalitzar diner negre pagant-ne tan sols un deu per cent. La mesura estava tan mal plantejada i fonamentada que finalment la va tombar fins i tot un Tribunal Constitucional amb majoria conservadora. Aleshores, amb la seva facúndia i fatxenderia, Montoro va intentar justificar-se dient que el que ell havia volgut era fer sortir “pececitos” a la superfície, és a dir, fer aflorar capital evadit. I que (van ser les seves paraules) “sense un esquer mínimament atractiu, els peixets se'n van a una altra banda”. Dit d'una altra manera, Montoro es mostrava disposat a fer concessions als grans defraudadors fiscals per poder competir amb els paradisos fiscals. Eren els darrers temps del mandat de Rajoy (no d'Aznar), poc abans i poc després del referèndum de l'1-O: els ministres d'aquell govern d'Espanya s'havien descarat i tant podia sortir Montoro amb aquestes declaracions, com quatre ministres es podien posar a cantar l'himne feixista El novio de la muerte al pas de la Legió per les processons de Setmana Santa a Sevilla, com el mateix Rajoy podia presentar-se davant d'un tribunal de l'Audiència Nacional a prestar un testimoni notòriament fals sobre la trama Gürtel, amb posat altiu i sorneguer.

També seria interessant saber quin paper van jugar Montoro i l'AEAT en el perllongat encobriment del frau fiscal perpetrat pel rei Joan Carles I (necessàriament amb el coneixement de la Corona i del govern d'Espanya). No sembla fora de lloc suposar que el cap de l'Estat defraudador devia ser no exactament un peixet, sinó un peix gros que calia deixar nedar ostentosament dins l'estany d'aigües procel·loses de la institucionalitat democràtica espanyola. Quins eren els peixets que mai van voler sortir a la superfície? ¿Exactament en què consistia –a més de la tarifa mínima del deu per cent defraudat– l'esquer que els parava Montoro?

Ara fa tres mesos, Montoro declarava a la comissió d'investigació sobre l'operació Catalunya, amb una exhibició de males maneres que fregaven l'autocaricatura. Va dir que l'única operació Catalunya que coneixia va ser el que ell anomena el “rescat” dels comptes de la Generalitat, el mateix 2017. Ara sabem que la seva corrupció, i la del seu despatx Equipo Económico, va ser transversal als governs d'Aznar i Rajoy. Ara que els esmentem, dues coses que es coneixen poc són les causes de l'enriquiment i l'increment de patrimoni del matrimoni Aznar-Botella durant els anys que van estar a primera línia política, i posteriors. I també qui dimonis podia ser l'M. Rajoy que sortia als quaderns de Bárcenas.