La democràcia, amenaçada

Ha estat el discurs de la setmana i durarà anys. Em refereixo al discurs de Trump a l'ONU, i no ho dic només per l’egolatria, les mentides i les amenaces, que ja podíem donar per descomptades, sinó pel que consagra i pel que anuncia.

El president dels Estats Units ha entronitzat davant el món el menyspreu a les institucions internacionals, la ridiculització de la cooperació multilateral i la burla als criteris científics.

Però més greu que tot això que diu és el senyal que envia, que no és un altre que la fi de la democràcia. Trump situa la seva presidència per sobre de la llei. Al funeral de Charlie Kirk va ser clar: “Odio els meus opositors”. En la seva visió, el fràgil mecanisme polític que permet els equilibris i les alternances al poder és una ingenuïtat que no té res a fer davant la voluntat del líder suprem. Qui envia la gent a assaltar el Capitoli, qui treu les tropes al carrer de les seves ciutats i qui rebateja el Pentàgon com a Departament de la Guerra està anunciant que a partir d'ara el món viurà en un estat d'excepció permanent, la qual cosa obligarà, inevitablement, a la suspensió indefinida de les regles de la democràcia.

Però tan important com la fascinació pertorbadora del seu discurs va ser l’impacte amb què va ser rebut. Era el silenci del conill immòbil, enlluernat pels fars del cotxe que està a punt d’atropellar-lo. Trump estaborneix el món presentant la realitat des dels seus interessos, assegut sobre el seu llarg braç armat. Però la realitat és molt més gran i inclou la pau i la decència, que, com la democràcia, no ens podem deixar arrabassar.