De qui depèn la Fiscalia i altres èxits

La divisió de poders a Espanya ve definida per algunes sentències històriques, com ara “De qui depèn la Fiscalia?”, pronunciada per Pedro Sánchez quan volia donar garanties que portaria Puigdemont detingut a Espanya, o les del senador popular Cosidó: “Controlarem la sala segona del Suprem per la porta del darrere” i “Ha estat una jugada estupenda, ens jugàvem les futures renovacions del Suprem i de centenars de nomenaments al poder judicial, vitals per al PP i per al futur d’Espanya”. 

O sigui que en matèria d’independència del poder judicial respecte de l’executiu i dels dos partits espanyols més grans fa molt de temps que som al cap del carrer. Tothom mira de cobrir-se, pel que li pugui passar o pel que li puguin descobrir a ell, el seu partit o la seva família. Per això el govern del PSOE i el PP batallen ara per persona interposada en el cas del fiscal general de l’Estat. I quan a final de mes arribi la sentència favorable del Tribunal Constitucional sobre la llei d’amnistia sentirem fins a la sopa que ha estat possible gràcies a la majoria progressista i que amb una majoria conservadora la llei no hauria passat el filtre.

Una de les conseqüències no menors d’aquesta previsibilitat i d’aquest joc cada cop menys subterrani, que ens porta a concloure que en casos políticament sensibles la sentència dependrà del color del jutge, és la falta de confiança ciutadana en la independència judicial, que és el típic malestar difús (“Tots són iguals”, “No hi ha un pam de net”) en què acaba pescant la ultradreta. I en èpoques com la present, en què el govern s’aguanta pels pèls i a l’oposició se li està fent llarg, la colonització política de la justícia continuarà sent escandalosa.