Des del darrer moment

1. Deixadesa. Diu el president Sánchez, en resposta a la presó preventiva de Santos Cerdán: “El PSOE ha actuat de manera contundent des del primer moment”. Em sembla que, més aviat, hauria hagut de dir “des del darrer moment”. El president i el partit han reaccionat quan les facècies de Santos Cerdán s’han fet públiques a través dels informes de l'UCO. Però, fins llavors, l’ínclit home de confiança a qui Sánchez va encarregar la renovació del PSOE, convençut que era el millor per ordenar la casa i per a altres tasques d’enginy com la relació amb el president Puigdemont, portava anys fent de les seves, sense que aparentment el president hagués sospitat res. Mentrestant, el protagonisme del personatge no feia més que créixer, remenant totes les salses, les visibles i les subterrànies.

La “contundent” reacció contra Santos Cerdán ha estat, certament, tardana. I deixa en mal lloc Sánchez i el seu entorn. ¿Un personatge del qual es van sabent tantes coses en el terreny de la corrupció i de l’abús de poder va fer i desfer en els soterranis sense que ni el partit, ni l’aparell de govern, ni el mateix president sospitessin mai res? Tots som susceptibles de ser enganyats, però que, amb els recursos que tenen els qui manen, ni la Moncloa ni el partit es mobilitzessin, ni Sánchez sospités mai que l’estaven ensarronant, és inquietant. En les moltes hores de conversa que devien tenir, mai no va notar aquest impudor masclista, aquesta manera d’entendre les dones com a objectes a la seva disposició, tema principal de les miserables converses enregistrades? Hem de creure que Santos Cerdán era l’home de les dues cares?

Aquesta deixadesa s’ha convertit en el punt de convergència de la immensa majoria de les reaccions a dreta i esquerra: encara que fos veritat que no en sabia res, Pedro Sánchez ha de dimitir i convocar eleccions, una exigència vestida de moralitat política. El PP n’ha fet una cançó coral, però hi ha una convergència de tots els cantons ideològics que, en principi, sembla de sentit comú, però que, de fet, és el punt de confluència còmode de les crítiques de tots plegats: es legitima com un gest moral i evita entrar en registres més complexos.

2. Persistència. I, tanmateix, de moment —i espero que duri el temps entre escriure i publicar aquest paper—, Pedro Sánchez està fent el contrari. No se'n va. Està aprofitant cada oportunitat que li passa pel davant per fer el que li ha donat reconeixement durant els seus mandats: marcar un punt diferencial respecte dels tòpics dominants, que estan en manifest desplaçament de radicalització cap a la dreta. Mentre que, amb un espectacle ridícul, l’inefable Mark Rutte, secretari general de l’OTAN, entrega sense cap resistència la Unió Europea a les anades i vingudes de Trump, Sánchez és l’únic que s’atreveix a plantar-li cara. Menysté el seu discurs que fa de la guerra la solució de tots els problemes, i assenyala Netanyahu quan sembla que toca oblidar les seves malifetes. I mentre la dreta gira al voltant dels tòpics més mesquins —contra la immigració, contra el feminisme, contra les polítiques d’integració i d'assistència social, i contra la pluralitat nacional—, ell va fent camí, alimentant a consciència un dubte: se’n va, com seria perfectament coherent per la gran badada que el té atrapat, o segueix mirant al futur? Què passaria si la decisió final fos convocar eleccions i tornar-se a presentar?

S’ha imposat la idea que estem a la vigília d’un canvi, i que només és qüestió de calendari. El PP ho dona per fet, però no fa res més que soroll. Les idees al calaix; tot són decantacions paròdiques de la perversitat de Sánchez, portades a extrems que dificulten guanyar complicitats. Què amaga aquesta dinàmica? La pràctica de la llei del mínim esforç o simplement la debilitat de Feijóo? Quan s’ha obert l’opció de l’alternança, normalment hi ha hagut un projecte polític ben armat a la pista de llançament (i així van arribar González i Aznar en els seus moments). Ara només hi ha acudits sobre Sánchez que, a força de repetició, deixen dubtes sobre la seva eficiència. Passar del soroll a les idees els posa en el risc de fer massa evident la convergència ideològica amb Vox, que ara marca el pas a la dreta. I una part de l’electorat —aquell que decanta les alternances— podria repensar-s’ho. La persistència de Sánchez no és banal. De moment pren mides, i sempre és a temps a renunciar, llevat, òbviament, de la bomba que desconeixem si existeix, però que acabaria en sec amb la seva resistència.