Qui ha descobert la veritat d’Andorra? (1933)

Del reportatge d’Irene Polo (Barcelona, 1909-Buenos Aires, 1942) a L’Opinió (3-IX-1933). Els coprínceps d’Andorra havien destituït el Consell de la Vall que reclamava una indemnització a la hidroelèctrica FHASA. A les eleccions del 1933 va triomfar el Grup Nacionalista Integral, afí a la ideologia colonial francesa. El partit Unió Andorrana (antic grup Joves Andorrans) volia que Andorra fos un Estat sobirà amb monarquia constitucional i sufragi universal. Seixanta anys després –tal dia com avui de 1993– Andorra ratificava en referèndum la Constitució que el convertia en Estat.    

[…] Passada la crisi del conflicte de FHASA, que havia produït un eclipsi polític a Andorra, l’interrogant de les eleccions torna a perfilar-se sobre l’horitzó d’aquest Estat minúscul que fa mesos que preocupa el món enter. I tothom bada, el nas arrufat i esmolant-se la barba, de cara a aquest interrogant posat davant de mil possibilitats. –¿I si els andorrans reelegeixen els vint-i-quatre consellers destituïts pels coprínceps? –¿I si el nou Consell que s’elegeixi vol exigir, com l’altre, a FHASA el pagament de la indemnització que li deu i que ha estat la clau que ha obert el conflicte? –¿I si el nou Consell decideix deslliurar-se dels coprínceps? Al voltant s’aixeca un vol de canards fabulosos: Alemanya i Itàlia han dit a Espanya que si ella no vol captenir-se d’Andorra, se’n captindran les altres... França tracta de defugir tota intervenció espanyola, perquè el que pretén és quedar-se amb Andorra, tota per a ella; el ministre d’Estat espanyol vol comprar, a França, els drets que aquesta té sobre Andorra, per tal de fer-la una regió espanyola... La Societat de Nacions es prepara a intervenir en aquest assumpte, que pot, àdhuc, provocar una guerra... [...] Arriba el dia de les eleccions. Una corrua de cotxes s’enfila per la carretera d’Andorra. Els periodistes parteixen, un cop més, a la cacera d’aquest curiós fantasma dels Pirineus: la veritat d’Andorra. ¿Qui és que sap la “veritable” veritat d’Andorra? S’han fet moltes informacions, articles i reportatges. Tothom ha procurat, pels mitjans que ha pogut, trobar allò que es diu “l’entranya” de la qüestió. Però quan ja ha combinat els antecedents i ha sospesat els fets, i s’ha fet una idea segura, s’adona que la idea dels altres, composta amb les mateixes operacions, és completament distinta a la seva. La veritat de la qüestió d’Andorra, doncs, ja li ha fugit de les mans. S’hi torna a posar; cerca més dades, estudia millor, interpreta amb més calma; però quan ja es creu que ho té, els altres han fet el mateix i han aparegut tres-centes veritats distintes. ¿Quina és, aleshores, la bona? Impossible de dir-ho. Hem arribat a un tal punt, que ja no podeu dir: –La veritat del que passa a Andorra és....–Anem, doncs, a veure si, a la fi, ho encertem. Les eleccions són una cosa que es palpa, que s’escriu i es fa pública. No hi valen interpretacions. Vots canten. [...] S’acosta l’hora dels escrutinis. Creixen els grups a les portes dels col·legis. Els que han votat, malfiats, callats i destrempats, esperen. Els líders de Joves Andorrans i els del Consell destituït escampen, d’ací d’allà, paraules calentes i gestos vius. Els propagandistes del bisbe, de FHASA i del veguer francès, fan visites, insinuen, prometen, descriuen, tot discretament... [...] Després de sopar, les notícies dels resultats han corregut, de boca en boca, amb més velocitat que pels fils telefònics, i la major part de la gent de la Seu ja ens els comuniquen a nosaltres mateixos: –Han guanyat els “bisbes”, ¿ja ho sabeu? –No, home, no! Els “antibisbes”!, repliquem nosaltres. –I ca! Vint amics dels coprínceps i tres joves! –¿On és la veritat d’Andorra, doncs? Ah, aquest diable de fantasma! Ens mirem un altre cop les quartilles i ens fa l’efecte que ja ha tornat a fugir.