Mazón després de Mazón

Amb el canvi d'any, el Partit Popular va aconseguir finalment dur la crisi de la dana al País Valencià més o menys allà on volia: Mazón fou dimitit i substituït per un nou president del Consell (per bé que l'escollit no fos ni tan sols el candidat de Feijóo, l'urgent era treure el carbonitzat Mazón de la primera línia). Juan Francisco Pérez Llorca –Juanfran, per als amics– presideix ara un executiu que es pot dedicar tranquil·lament a allò que importa: fer-se càrrec del pla de reconstrucció del País Valencià després de la dana, un Pla Endavant (així s'anomena) que suposa 29.000 milions d'euros a repartir entre els afortunats beneficiaris de contractacions i subcontractacions. És important no oblidar-ho, perquè aquest, com deia el poeta, és el vertader argument de l'obra.

Mazón, per la seva banda, també se n'ha sortit prou venturosament: de ser el personatge més escarnit i repudiat de la vida pública valenciana, i espanyola, va aconseguir convertir-se d'un dia per l'altre en el diputat més gris de la bancada pepera a les Corts Valencianes. Mazón ha trobat la manera de camuflar-se en una identitat tan mediocre com li correspon, com un rosegador que s'amaga dins la lloriguera. Això sí, amb l'al·licient no menor dels honoraris de diputat, completats per una retribució extra de quasi nou mil euros a l'any per presidir la comissió de reglament, que no s'ha reunit d'ençà de l'any 2020. I el més important: la condició d'aforat, que el manté a recer del procés d'investigació obert per la jutgessa de Catarroja, també coneguda com la jutgessa de la dana, Nuria Ruiz Tobarra, sens dubte la persona més temuda per Mazón ara mateix.

Mazón, en efecte, té motius per no estar tranquil del tot. Sap que, si les coses se li torcen judicialment, no trobaria aixopluc al seu partit, on li donarien –aquesta vegada sí– definitivament l'esquena. Ara se li permet exercir de zombi ben pagat al seu escó a la darrera fila de la bancada, però qualsevol gir judicial pot acabar de confirmar-lo definitivament en el paper de cadàver polític. La ciutadania –la mateixa ciutadania que va precipitar el final de la seva presidència– no es dona lògicament per satisfeta amb la dimissió d'un personatge que ha personificat com ningú el menyspreu per les víctimes, i la pròxima manifestació per exigir responsabilitats penals contra ell (“Mazón a presó”) està convocada per al dia 1 de març.

Fa uns dies, mentre qui va ser el cap de gabinet de Mazón, José Manuel Cuenca, avergonyia tothom amb la seva compareixença a la comissió sobre la dana del Congrés dels Diputats, la magistrada Nuria Ruiz Tobarra dictava una resolució més que contundent, en què deixava clar que intentar exculpar la Generalitat Valenciana de la gestió de la catàstrofe, i carregar-la al govern central (com pretenien les defenses de Salomé Pradas i del seu segon, Emilio Argüello, i com va defensar Feijóo en la seva compareixença a la comissió), suposa instal·lar-se “en una realitat paral·lela que obstaculitza el procediment judicial”. És una consideració que sona també com un advertiment.