Despropòsit a les Nacions Unides
Dimarts Donald Trump va pronunciar davant l'Assemblea General de les Nacions Unides un discurs impresentable i inacceptable. Dins la doctrina MAGA que hi va despatxar, va insistir en una idea que sembla menor però que no ho és tant, perquè és un bon exemple de la retòrica trumpista: en efecte, va tornar a presumir d'haver acabat amb set guerres des que és president, cosa que evidentment també és mentida, com quasi tot el que diu el personatge. Trump es refereix als conflictes entre Armènia i l'Azerbaidjan, el Congo i Ruanda, Israel i l'Iran, l'Índia i el Pakistan, Cambodja i Tailàndia, Egipte i Etiòpia, i Sèrbia i Kosovo. En alguns casos es tracta de fets que van succeir durant el seu primer mandat; en d'altres no s'ha arribat a cap acord de pau, sinó que s'han establert treves fràgils i dubtoses en conflictes que encara estan actius, i encara en altres casos les dues parts neguen explícitament que la mediació de Trump hagi tingut cap incidència en el desenvolupament dels seus conflictes. Tot plegat és un deliri triomfalista d'algú a qui els seus aduladors anomenen “xèrif” i “pacificador en cap”, mentre fan campanya pel caprici que darrerament se li ha ficat entre cella i cella: que se li concedeixi el premi Nobel de la pau. Deu formar part de l'estratègia per aconseguir-ho canviar de parer i d'aliats constantment i a caprici: si fa un mes Trump es mostrava com el millor amic de Putin, aquesta vegada va animar Ucraïna a recuperar els territoris perduts durant la guerra, “i més i tot”, després d'haver menyspreat Zelenski amb la insòlita escena de fa uns mesos al Despatx Oval.
Dimarts va cridar l'atenció la passivitat amb què entomava el xàfec António Guterres, un president de les Nacions Unides més pendent de quedar bé amb Trump que de salvaguardar el paper de l'ONU com a àrbitre de la multilateralitat i com a organisme que ha de vetllar per la protecció dels drets humans, contra els quals el líder nord-americà va envestir sense contemplacions: no és per casualitat que Trump és, ara com ara, el referent global indiscutible de l'extrema dreta. L'estampa de Macron trucant a Trump al mòbil per poder travessar el cordó policial va semblar una autocaricatura de la irrellevància europea en el tauler mundial. Per completar l'ofensa, l'endemà el president argentí Milei va desgranar a la mateixa estrada la seva milonga decadent, i Felip VI va personificar les contradiccions i febleses de la democràcia espanyola (un rei exercint de cap d'estat i portaveu del país en què el seu pare, i per tant la casa reial, ha comès frau fiscal), i va contradir també la postura del govern espanyol en esquivar la paraula genocidi per referir-se als crims del govern d'Israel a Palestina. La intervenció del president brasiler, Lula da Silva, que ve de donar un tracte exemplar a un colpista d'extrema dreta com Bolsonaro, va dignificar una mica un vuitantè aniversari de l'ONU fosc, en què les Nacions Unides van ser humiliades per un macarra amb la cara pintada de taronja sense que hi hagués cap indici de reacció.