De l’article de Xavier Batalla (Barcelona, 1948-2012) a L’Hora de Catalunya (18-III-1979). Aquest dimarts fa deu anys de la mort d’aquest periodista i professor universitari que tractava amb agudesa de l’actualitat estrangera. Sovint la comparava amb l’actualitat espanyola, com en aquest cas a propòsit de les eleccions generals de l’1 de març de 1979 i els 27 escons obtinguts pels nacionalistes.
Després del fracàs de Londres en els referèndums sobre la devolució de poders a Escòcia i Gal·les, la crisi del govern laborista semblà haver tocat fons. Primer van ser les vagues, la rebel·lió dels sindicats i la consegüent amenaça per a la política econòmica del primer ministre James Callaghan; ara, el refús dels seus plans autonòmics. Allò que va començar sent un projecte polític per a posar fre al nacionalisme creixent, és a dir, per evitar el retrocés electoral del laborisme en els seus tradicionals feus d’Escòcia i Gal·les, ha acabat girant-se contra Callaghan. Mentre aquí, entre nosaltres, es produïa la significativa elecció de 27 diputats nacionalistes, el Govern de Londres assistia al fracàs dels seus plans “autonòmics” per dues raons principals: primer, per ser la seva oferta buida de contingut; després, per tractar-se també d’una maniobra electoralista. Dues causes no alienes, per cert, al desenvolupament del procés autonòmic de l’Estat espanyol. […] De superar-se el referèndum, Escòcia hauria pogut legislar segons què, però no recaptar impostos. Londres delegaria comptats poders, però a més seguiria tenint dret de vet sobre tota llei emanada d’Edimburg. Per la seva banda, Gal·les encara obtindria menys: la seva Assemblea seria un simple òrgan consultiu encarregat de distribuir subvencions. Aquest projecte de “devolution” ha desfermat una greu querella política: ha enfrontat i dividit, no només els tres principals partits d’àmbit estatal, sinó també els mateixos nacionalistes. Per a una majoria de conservadors els referèndums haurien pogut significar nogensmenys que el principi de la fi del Regne Unit; per la seva part, no tots els liberals han fet mostra del seu autoproclamat “federalisme” i, finalment, no pocs laboristes s’hi oposen, malgrat Callaghan, en nom de la solidaritat de la classe obrera. Per als nacionalistes, els referèndums no s’han fet en el moment oportú. Cinc anys després dels triomfs electorals del SNP (escocès) i del Plaid Cimru (gal·lès), la possibilitat que les autonomies puguin agreujar la crisi econòmica ha transformat l’eufòria nacionalista en desencant. A més, els problemes financers plantejats per l’explotació del petroli del Mar del Nord –petroli que fou la gran esperança de la burgesia escocesa que ara, igual que la gal·lesa, ha finançat el “no”– han contribuït també a augmentar l’escepticisme. I és que a Escòcia i, sobretot, a Gal·les, plou sobre mullat. Escòcia té una taxa de creixement econòmic que és la meitat de la britànica. A Gal·les, país dividit entre un nord rural, despoblat i gal·laicoparlant, i un sud industrialitzat i anglòfon, la situació és encara pitjor. Per això, i perquè les autonomies no recullen les principals reivindicacions nacionalistes, entre escocesos i gal·lesos han primat els arguments pràctics, ja que temen nous impostos i la reducció de subvencions. Només el 32 per cent dels escocesos aprovaren la “devolution” [...]. A Gal·les, la resposta fou de 4 a 1 en contra. […]