Europa oblida Europa
La proclamació (crec que se'n pot dir així) de la nova estratègia de seguretat nacional dels EUA ha deixat en evidència dos aspectes en què hi ha consens. D'una banda, la necessitat que té Europa de generar un full de ruta propi, lluny de l'atlantisme que tantes vegades li ha servit d'excusa. De l'altra, com està de lluny de tal cosa la Unió Europea actual.
L'immobilisme europeu –en les matèries més decisives, que van des de l'autonomia energètica i tecnològica fins a la immigració– neix de la por, la mateixa por que ha acabat alimentant un replegament ideològic que alguns confonen amb rearmament (literal i metafòric) i que no condueix a altra cosa que a l'autodestrucció. ¿La Unió Europea pot acabar desfent-se? Pel camí que du i per com l'ha recorregut en els darrers anys, del Brexit cap aquí, no és un horitzó inimaginable. Si això arribés a succeir, encara que a alguns els sembli el contrari, Catalunya en sortiria molt directament i molt especialment perjudicada. Espanya també, per descomptat. Ja que l'hem esmentat, el Brexit ha estat un magnífic exemple de com una imbecil·litat impulsada per uns pocs pot acabar essent aixecada com a bandera per una majoria. El resultat només pot ser qualificat de calamitós per a tothom. El combustible que va donar força al Brexit també va ser la por: take back control, deia un dels seus eslògans, com si la pertinença a la Unió Europea els hagués fet perdre la capacitat d'autogovernar-se. Consumat el despropòsit, ara només queda lamentar-se (en sordina, perquè fer-ho en alta veu comportaria haver d'assumir els molts i greus errors que es van cometre), tant per part del Regne Unit com de la Unió.
El moment pel qual passa l'atlantisme queda ben expressat no tan sols amb l'agressivitat frontal dels MAGA, sinó amb una OTAN dirigida per un missus de Trump tan lamentable com Mark Rutte. En els nostres dies de mandataris narcisistes i d'arribistes sense escrúpols pot semblar que no, però té tot el sentit tornar a llegir un text com La idea d'Europa de George Steiner, sobre la importància que el passat té per als europeus, enfront del presentisme i el futurisme americans. Escriu Steiner (en traducció de Víctor Compta a Arcàdia): “Quan Paul Celan arriba al Sena per suïcidar-se, tria el lloc exacte celebrat en la gran balada d'Apollinaire, un lloc situat a sota la finestra de l'habitació on Tsvetàieva va passar la seva última nit abans de tornar a la desolació i la mort a la Unió Soviètica. Un literat europeu es veu atrapat en la teranyina d'un in memoriam alhora lluminós i sufocant. És precisament aquesta trama la que els Estats Units rebutgen. La seva ideologia ha estat la de l'alba i el futur. Quan Henry Ford va declarar que «la història és una bestiesa» estava donant una contrasenya a l'amnèsia creativa”.
L'amnèsia creativa s'ha imposat; l'alba i el futur són centrals en la iconografia feixista. Un altre gran europeu, Rimbaud, va escriure en un dels poemes visionaris (en català de la mà de Josep Palau i Fabre): “Heus ací el temps dels assassins”.
