L’estratègia nacional de seguretat dels EUA, que es va fer pública la setmana passada, és un document excepcional. Posa negre sobre blanc molts dels canvis radicals de la política nord-americana que hem vist ja durant el 2025. Té profundes implicacions per a la societat europea i la seva economia.
Confirma la renúncia dels EUA al multilateralisme. Reflecteix la seva creença que el millor per al progrés del món és un entorn en què cadascuna de les nacions persegueixi sola els seus propis interessos. Per als dirigents americans actuals, aquest ordre és el que històricament ha estat la norma, i és lògic i natural que les nacions més grans i fortes hi tinguin un paper dominant. Els EUA reconeixen així que volen un món en el qual imperi la llei del més fort, i proclamen, sense demanar perdó, que en aquesta nova era la seva nació està destinada a ocupar un lloc preeminent.
Reconeixen, tanmateix, que hi pot haver altres grans potències –la Xina, sense esmentar-la– i que les prioritats nord-americanes han de ser l’hemisferi occidental –que és la seva àrea d’influència– i la defensa, arreu del planeta, de l’accés a tots aquells recursos i punts geogràfics crítics per a l’abastiment i el progrés de la seva economia.
La nova estratègia americana estableix clares prioritats en l’àmbit econòmic, indicant tres sectors en els quals l’objectiu és gaudir d’una posició global de domini. Són l’energia, les finances i les noves tecnologies. Es parla de la projecció exterior del seu poder suau, però això és pura retòrica. L’estratègia posa èmfasi a aconseguir un equilibri en les relacions amb els socis comercials, però queda clar que faran servir, tant com faci falta, el seu domini actual per forçar les negociacions com els convingui. Ja ho hem comprovat amb els acords aranzelaris d’aquest any, en què han fet servir l’amenaça de no donar suport militarment a Ucraïna per obtenir grans avantatges.
La nova política té contradiccions evidents, es fonamenta en prejudicis i és nostàlgia, per dir-ho suaument, i és més pròpia del segle XIX que no pas del segle XXI. Però per a Europa, els seus ciutadans i les seves empreses, aquestes carències no són el més rellevant. El que és crucial és com fer-hi front.
Trump i els seus equips volen una Europa supeditada als EUA, en la qual dominin els estats nació i no organismes supranacionals com la UE. Una Europa dividida i governada per partits “patriòtics”. Uns països europeus que, aïllats d'aquesta manera, serien molt més submisos i fàcils de manipular per la gran potència americana, que ja es preocuparia que no caiguessin en l'òrbita de l’altra gran potència.
En aquest nou món que dibuixa la rivalitat EUA-Xina, una Europa d’estats nació tindrà moltes dificultats per competir i mantenir el seu nivell de progrés. I, fins i tot, per disposar de polítiques pròpies, autònomes, que reflecteixin la voluntat democràtica dels pobles europeus i la seva manera d’entendre el món, basada en la democràcia liberal i un ordre internacional fonamentat amb regles acordades de manera multilateral.
En el nou món de rivalitat entre grans potències, només una Europa unida podrà defensar els seus valors i els seus interessos. Diuen que la Unió Europea s’ha construït en els moments de crisi. Què més ha de passar perquè els països de la Unió ens adonem de la transcendència del moment? L’estratègia americana ja ha quedat clara: divideix i venceràs. Quan farem el pas, decidit, cap a una veritable integració política?
