Un silenci escandalós
Admetem per un segon la fantasiosa hipòtesi que a Europa li interessen els seus valors. Imaginem una Europa on els principis tan generosament inscrits en les banderes del projecte europeu (l’estat de dret, la dignitat de l’individu, el compromís amb l’autonomia estratègica) siguin alguna cosa més que una filigrana retòrica per pronunciar grans discursos a Brussel·les.
En aquesta Europa paral·lela, la història que surt de les pàgines que va publicar Le Monde en relació amb el jutge Nicolas Guillou, magistrat francès del Tribunal Penal Internacional, a la Haia, seria l’escàndol polític del segle. Seria un d’aquests assumptes que fan caure governs i renéixer una orgullosa consciència europea.
Però no vivim en aquesta Europa. A l’Europa real a ningú li va importar el calvari de Guillou. És un símptoma de la caiguda del nostre continent a un estat de vassallatge indiscutit.
Resumits en tota la seva essència, els fets del cas són desconcertants més enllà de qualsevol mesura. Tenim al davant un ciutadà francès. Un magistrat de cert renom, membre d’un tribunal que la diplomàcia europea va crear amb grans esforços per deixar enrere un passat en què els criminals de guerra podien escudar-se rere els seus governs. En l’exercici de les funcions que va jurar complir –seguint meticulosament els procediments de la institució a què pertany– aquest jutge va autoritzar ordres de detenció contra el primer ministre i l’exministre de Defensa d’Israel per presumptes crims de guerra a Gaza. En resposta, el govern del president dels Estats Units, Donald Trump, va sancionar Guillou.
Les sancions imposades són una classe magistral sobre el buidatge de la sobirania europea. Converteixen Guillou en una “no-persona”, no només als Estats Units, sinó també en el seu propi país, al cor mateix d’Europa. Té vetat l’accés a l’àmbit digital global (WhatsApp, totes les aplicacions de Google i xarxes socials com Facebook i Instagram). Fins i tot el seu compte bancari francès ha quedat gairebé inutilitzat, amb la prohibició de qualsevol pagament que impliqui la cooperació de Visa, Mastercard, American Express i el sistema de missatgeria interbancària SWIFT (suposadament europeu). Si amb això no n'hi hagués prou, fa poc, quan va intentar reservar una habitació d’hotel a França, Expedia l’hi va anul·lar hores després.
L’èxit de Trump en la seva estratègia d’“inundar la zona” amb conductes escandaloses no ens ha de fer oblidar la importància d’aquests esdeveniments. El govern estatunidenc ha decidit sancionar –o, en essència, des-personalitzar– un jutge europeu per exercir les seves funcions oficials a Europa, en el context d’una institució que va ser establerta gràcies als esforços i costos dels representants europeus electes.
La veritable tragèdia no és la prepotència de Trump: està en la naturalesa dels hegemònics punxar els qui els molesten. La veritable tragèdia, o potser farsa, està en la reacció europea. ¿Van respondre els nostres governs amb una condemna unificada i sorollosa? ¿Van activar mesures de represàlia i van crear immediatament canals financers i digitals a Europa per protegir els seus ciutadans i jutges dels atacs extraterritorials? Per desgràcia, la resposta va ser un espectacle tragicòmic de total i completa aquiescència.
Els bancs europeus, acovardits per la mirada severa d’un funcionari del Tresor estatunidenc a Washington, van córrer a tancar els comptes de Guillou. Empreses europees, els departaments de compliment normatiu de les quals actuen com a extensions de les autoritats americanes, es neguen a oferir-li serveis. Mentrestant, dues institucions europees (la Comissió i el Consell) miren cap a una altra banda, fingeixen preocupació i murmuren banalitats sobre la “complexitat” de les relacions transatlàntiques. No només no protegeixen Guillou, sinó que apliquen activament sancions estatunidenques contra un ciutadà europeu.
En una setmana en què els dirigents europeus han protestat a viva veu pel fet que els Estats Units els hagin marginat de l’elaboració de l’acord de pau per a Ucraïna, el seu silenci sobre el tractament dispensat a Guillou ha acabat de normalitzar l’erosió de la seva autoritat. Segons la perspectiva de Trump, van canviar el desafiant i complicat projecte de la sobirania per la còmoda decadència d’un protectorat dels Estats Units. De quina altra manera podria esperar el president francès, Emmanuel Macron, que Trump interpreti la seva decisió de tractar l’assassinat econòmic d’un jutge francès, en sòl francès, com un desafortunat error tècnic o un petit error burocràtic? ¿De veritat que Macron i el canceller alemany Friedrich Merz van creure que sacrificar els seus ciutadans davant de Trump els faria guanyar un seient a la taula on es negocien qüestions d’importància existencial per a Ucraïna i Palestina?
No: el malson kafkià de Guillou no ens hauria de sorprendre. El que ens hauria d’escandalitzar és el silenci que l’envolta. Ens haurien d’indignar no només les accions dels Estats Units, sinó també la inacció d’Europa. El cas de Guillou és una crua metàfora d’Europa: una unió d’estats que va ajudar a crear un tribunal internacional per defensar els seus valors i que permet que una potència estrangera castigui un dels seus jutges per defensar-los, i després l’ajuda a aplicar el càstig. Una unió que ha perdut el rumb, l’ànima i la determinació, i que converteix els europeus en aquiescents extres en el teatre de la nostra pròpia disminució.
Quan, d'aquí a uns anys, gairebé tothom digui que es va oposar als crims de guerra israelians a Gaza, el món recordarà amb afecte el jutge Guillou. Però també recordarà els principals polítics d’Europa, no només per la seva covardia, sinó per no parar atenció al simple fet que qui no defensa els seus valors es torna irrellevant.
Copyright Project Syndicate
