Cap a finals del segle passat la UE va introduir l’expressió “paradoxa europea” per assenyalar el contrast entre una recerca científica europea d’un nivell comparable a la dels EUA i uns resultats molt inferiors en termes d'innovació i creació de grans empreses. El subseqüent debat acadèmic sobre el perquè ha estat important. Entre nosaltres, el professor Ruiz-Castillo, de la Universidad Carlos III, hi ha participat intensament. Llegida la literatura, dono la meva opinió, amb menys matisos dels que caldrien. La causa seria doble:
1. La premissa sobre el nivell de la ciència europea no és del tot acurada. Quan es posa el focus en els indicadors més selectius de la qualitat, la superioritat dels EUA és clara. Aquesta diferència a la cúspide compta molt perquè fins ara s’ha imposat al món una lògica econòmica implacable: el que arriba primer s’emporta tot el pastís. A la Xina fa temps que ho han entès.
2. Hi ha hagut deixadesa a l'hora d'establir els marcs normatius i institucionals que facilitarien la creació d’empreses des dels centres de coneixement. Al cap i a la fi, els productes que la ciència –feta aquí o allí– fa possible han estat disponibles a Europa: els han proveït les empreses americanes, sovint a molt bon preu. Des de la perspectiva del consum no importava gaire si la propietat intel·lectual (PI) era d’una empresa amb seu als EUA o a Europa. Que la regulació del producte fos monopoli del govern dels EUA provocava conflictes, però eren de baixa intensitat i s’anaven resolent amicalment.
Malauradament tot ha canviat. En un món on els EUA poden democràticament establir les polítiques del president Trump, la deixadesa nostra és un pecat capital. És per això que estats europeus –sempre hi incloc el Regne Unit– estan desplegant una agenda d’autonomia estratègica. Des de l'optimisme, suposaré que va de debò. Davant d’un país del qual depenem en temes essencials i que ha manifestat la seva hostilitat a l’Europa democràtica i a la UE, no hi ha més remei que endegar un procés de desconnexió –que serà difícil i que exigirà determinació– en energia, defensa i tecnologies bàsiques transversals.
La implicació per al tema d’avui és que la paradoxa europea és menys innòcua que mai. Ens cal:
1. Continuar impulsant la competitivitat de la recerca europea. Ja fa vint anys que la UE ho està fent amb la creació del Consell Europeu de Recerca i després del Consell Europeu d’Innovació. Però són programes massa petits. L’informe Draghi recomana, entre altres mesures, doblar els seus pressupostos. Cal fer-ho.
2. En el camí cap a l'autonomia estratègica tampoc ens podem permetre negligir la valorització –prefereixo aquest terme que no el de transferència– de la recerca d’alta qualitat que produïm. Avui esdevé clau transformar-la en PI i incorporar-la a empreses amb seu a Europa. Per fer-ho és indispensable el desenvolupament de capacitats de valorització que siguin ponts efectius entre la recerca pública –especialment significativa al sud d’Europa– i el mercat. Hem de concebre un bon centre de recerca no com a investigadors + infraestructures (+ docència, si és una universitat) sinó com a investigadors + infraestructures + accés a un ens pont de valorització. Els tres aspectes han d’estar dotats adequadament. Hem de ser conscients que la sinergia entre un bon investigador i un bon expert pont pot ser enormement productiva.
3. En àmbits estratègics s’hauran d’evitar situacions en què es posa en marxa una start-up amb tecnologia pròpia i la situem bé en el mercat, però acaba adquirida per una empresa amb seu en un país potencialment hostil. Per evitar-ho hi ha tres vies complementàries: fer més atractiva la inversió a Europa –és el contingut de l'informe Letta–, la participació pública en el capital i la regulació. Idealment, fora millor que la política no entrés en aquestes decisions. És fàcil cometre errors. Però l’agenda política que ens confronta només es pot contrarestar amb una agenda política. Som més en el terreny de la teoria dels jocs d’estratègia que en la dels mercats.
Una observació final. Suposem que s’arriba a un consens sobre la inconveniència de vendre empreses designades com a estratègiques fora d’Europa. Seria llavors una mala notícia que una empresa d’aquestes, diguem francesa, fos adquirida per una altra que pot estar condicionada per poders polítics hostils a Europa–vist el cas dels EUA, no és fàcil preveure quins poden ser–. Però si l’adquirent fos alemanya o espanyola, només expressaria el funcionament normal del mercat.
