Leire Martínez: "Ni per sobre de ningú, ni contra ningú"

BarcelonaLeire Martínez (Errenteria, 1979) ha deixat enrere disset anys com a cantant de La Oreja de Van Gogh per defensar una trajectòria pròpia. El que pensa sobre el tancament d'aquella etapa va quedar clar en la cançó que va publicar l'any passat, Mi nombre. És també la que ha triat per obrir l'àlbum Historias de aquella niña (Sony, 2026). La cantant basca l'està presentant en directe en una gira que passa el dissabte 14 de març pel Festival Polar Sound de Baqueira-Beret i el diumenge 15 (amb les entrades exhaurides) per la sala Razzmatazz de Barcelona.

Quines històries volies explicar en aquest disc?

— A priori no sabia què volia explicar. És veritat que m'he volgut provar a mi mateixa. He reflexionat molt i m'he adonat que necessitava cuidar-me. Aquest disc és una mena d'homenatge, una cura, a mi mateixa. Ni per sobre de ningú, ni contra ningú. El disc és, en gran part, això: un treball fet des del moment vital en què em trobo. Emocionalment, crec que és vitalista, positiu, de mirar endavant, de construir, de créixer, d'aprendre.

Aquest estat d'ànim fa que, sobretot a la primera part del disc, es consolidin les tonalitats majors, que hi hagi empenta, rock fins i tot.

— Sí, que siguin ritmes més enèrgics, més up tempo, però sense oblidar aquesta altra part més de reflexió, més d'explicar altres coses.

¿Explicar altres coses com les de Su maldición, una cançó sobre violència masclista?

— Sí, perquè cal continuar parlant de temes que ens afecten com a societat. No ens podem permetre aquestes xifres ni aquest mena de conductes. Hem de continuar treballant per una igualtat real on això no tingui cabuda, o que sigui una excepció, entén-me, i no una tendència. N'hem de continuar parlant sense caure en el sensacionalisme ni la frivolitat. Cal tractar el tema amb el respecte que mereix, perquè no podem revictimitzar les víctimes.

A qui li cantes Aquella niña?

— A mi mateixa. Era una conversa pendent, perquè de vegades m'he flagel·lat molt o m'he exigit molt sense tenir en compte que potser la meva capacitat en aquell moment era la que era i, per tant, no podia haver fet les coses d'una altra manera.

És una cançó no hauries pogut cantar fa vint anys?

— Exacte. També em venia de gust parlar de la culpa, del pes que donem a aquesta paraula i d'una societat que constantment assenyala i busca culpables, però que no assumeix res, tampoc.

Musicalment, t'has notat més lliure? En cançons com ¿Será diferente? hi ha un desplegament d'aguts que darrerament no feies tant.

— He volgut jugar i provar-me, sempre que la decisió final fos coherent amb el que sentia. I, sortosament, ha estat molt gratificant. N'estic molt satisfeta perquè m'he desprès una mica de prejudicis, de pors, d'inseguretats, d'aquestes coses que de vegades ens impedeixen veure fins on podem arribar.

En aquest procés, quin suport has trobat en Marc Montserrat i Pedro Felipe Navarro, com a equip de producció i compositors, i en col·laboradores com Maria Peláe i Alba Reig?

— Han estat peces fonamentals. Gran part del secret d'aquest disc és precisament que ha begut de mirades diferents, no només de la meva. Evidentment, soc jo qui ha acabat prenent l'última decisió. El que tenia més clar, o sobre el que he dubtat menys, ha sigut la part de l'escriptura, perquè sempre m'ha agradat escriure. La part musical em generava molts més dubtes, perquè vaig estudiar música i vaig anar al conservatori, però no sé tocar un instrument polifònic que ajuda i acompanya en aquest procés, i perquè no havia provat mai de fer-ho jo sola. Tothom que hi ha en els crèdits del disc ha estat fonamental.

Fa unes setmanes, en el concert a la sala La Riviera de Madrid, vas citar la Scarlett O'Hara d'Allò que el vent s’endugué, i vas dir: “Poso a Déu per testimoni que no tornaré a contestar mai ni una sola pregunta que faci referència a La Oreja de Van Gogh”. No obstant això, obres el disc amb Mi nombre, que és la cançó que vas publicar com a resposta a la fi de la teva etapa amb el grup.

— Sí, l'abril de l'any passat.

I és inevitable interpretar en aquesta clau cançons com Cabeza de ratón, en què parles de guiar el teu propi destí.

— No tinc cap inconvenient a parlar de La Oreja de Van Gogh. Perquè no és parlar de La Oreja de Van Gogh, és parlar de la meva vida. Des d'aquesta perspectiva, no he tingut mai cap inconvenient. Qui vulgui preguntar té dret a preguntar. De la mateixa manera, jo tinc dret a no contestar. Aquestes són una mica les bases. Ha d'haver-hi respecte d'anada i tornada. Com que veig que de vegades la utilització que es fa de determinades entrevistes no és fidel, ni és rigorosa, ni em representen... doncs si la manera de posar fi a això és deixar de parlar de determinats temes... Dit això, el disc té referències a la meva vida. Cabeza de ratón és una reflexió que comparteixo amb María Peláe i Alba Reig, que són les dues dones amb qui em vaig asseure a escriure aquesta cançó perquè totes tres compartim moltes coses sobre com de vegades la indústria musical et col·loca en llocs decidint per tu unes determinades expectatives d'èxit.

La cantes amb l'ímpetu de Mónica Naranjo.

— Ah, que bo! Insisteixo, perquè per a mi és important, això no és en contra de ningú. Que jo m'empoderi no va en contra teva, ni d'aquell ni d'aquella, no va en contra de ningú.

La teva experiència en aquests darrers mesos, quan ja estàs assumint la responsabilitat plena del teu projecte, és molt diferent de quan comparties la responsabilitat amb un grup?

— Mira, t'he de reconèixer, perquè al Cèsar el que és del Cèsar, que el grup tenia una consideració dins de la indústria i de la discogràfica molt bona, i molt de protegir i de cuidar. La meva vivència en aquest sentit era molt positiva. Gràcies a això, el meu punt de partida és immillorable. És clar que han canviat coses, i he hagut d'aprendre que el meu dia a dia ara és un altre, en què jo assumeixo totes les responsabilitats i soc la cara visible única. Però ja ha passat un temps i tot flueix bé. És que estic encantada, de debò.

El concert a Madrid el vas dedicar a Pablo B., el maquinista que va morir a l'accident de trens d'Adamuz.

— La família es va posar en contacte amb mi i em van fer partícip de quina havia estat la seva vivència. Ell tenia entrades per al concert, havia estat molt fan del grup, i també havia volgut seguir la meva carrera en solitari. Darrere les xifres hi ha noms i cognoms, persones que tenien il·lusions, passions. I la família del Pablo va prendre una decisió que aplaudeixo, perquè em semblen uns valents. Viure un dol no és fàcil, no ho és. Ell tenia la il·lusió d'anar al concert, i la família va decidir anar-hi. Van estar amb mi una estona després del concert, i dedicant-los el concert volia abraçar també totes les víctimes.

A Aquí estaré cantes: "El dia que em vas dir que la meva música et va salvar". ¿Recordes la música de qui t'ha salvat?

— Uf, de molta gent. Afortunadament, la meva manera d'entendre i de viure la música és aleatòria, random, que en diuen ara. He tingut moltes fonts de les quals beure. Vaig començar a escoltar música sobre la base del que se sentia a casa. El meu pare era més anglo: Emerson, Light & Palmer, Simon & Garfunkel, Tina Turner, Ike Turner... I la meva mare: Los Burros, El Último de la Fila, Aute, Serrat, Ana Belén, Víctor Manuel, Rosa León, Pablo Milanés, Silvio Rodríguez. Quan vaig començar a decidir jo quina música sentia, va haver-hi una època més primerenca en què van tenir un pes específic Whitney Houston, Barbra Streisand, Mecano, Luz Casal, The Pretenders, Texas, Carole King, Janis Joplin... He tingut moltes dones que han estat referents per a mi. Més endavant, quan vaig començar a moure'm en altres circuits i a cantar en orquestres i bandes, vaig arribar a altres propostes musicals, com Steve Vai, Marilyn, Dream Theater, Iron Maiden, Metàl·lica. Va ser una mica més heavy.

T'has imaginat mai com a cantant de heavy?

— Mai. Em sembla divertidíssim, i n'he gaudit molt, però no sento que tingui la capacitat per cantar heavy. En aquella època potser no posava el focus tant en les veus, sinó en com sonava, en les bateries, en les guitarres. Aquell virtuosisme em flipava, i per això he recorregut Espanya i altres països per veure gent que m'interessava molt.

Ara que en aquesta etapa nova tot depèn de tu, hi ha la possibilitat d'incloure algun tema en eusquera en un disc?

— Per descomptat que sí. De fet, la meva idea inicial era que n'hi hagués hagut en aquest disc, però vaig tenir la sensació en un moment del procés que no estava cuidant igual aquesta part en eusquera que la resta i vaig considerar que per fer-ho així preferia no fer-ho. La meva intenció és generar un projecte paral·lel on pugui dedicar-hi cura i temps, perquè per a mi és fonamental. A més a més, em ve de gust envoltar-me d'artistes bascos, companys que m'ajudin a donar-hi forma.