Leire Martínez: "Amb els meus companys de La Oreja de Van Gogh s'ha sigut més generós que amb mi i amb Amaia Montero"

BarcelonaLeire Martínez (Errenteria, 1979) ha sigut durant gairebé disset anys vocalista de La Oreja de Van Gogh i al llarg de la seva trajectòria ha hagut de lidiar amb l’allargada ombra d’Amaia Montero, primera cantant del grup de Sant Sebastià. Sis mesos després que s’anunciés la seva sortida de la banda amb un comunicat que va agafar tothom per sorpresa –inclosa ella–, Martínez comença carrera en solitari. La carta de presentació és Mi nombre, cançó que inclou nombrosos dards contra els seus companys. N'hi ha prou amb un exemple: "Mai vaig ser teva, busca't algú que em substitueixi. Ja ho vas fer una vegada, però ja no podràs amagar més dues cares i un nom".

Amb quin estat d'ànim et vas asseure a escriure Mi nombre?

— Doncs anímicament encara no estava en el meu millor moment. Era un repte, i tots els reptes comporten una mica de vertigen i inseguretats. Però sobretot en tenia moltes ganes, era un "a veure si soc capaç de fer-ho".

A la lletra de la cançó es mencionen els dubtes. Has dubtat de tu mateixa com a artista?

— Sí, he dubtat de mi mateixa. Quan, per fortuna, la teva trajectòria comença a sumar anys i segueixes en actiu, sí que hi ha moments de dubte, per molts motius. Potser no ben bé relacionats amb la qüestió de si vals o no, perquè si ets on ets deu ser per alguna cosa, però sí que et planteges fins quan et podràs dedicar a això i com ho faràs perquè saps que ja no ets el grup de moda.

En aquesta nova etapa tindràs l'oportunitat de fer arribar missatges propis. ¿Quan estaves a La Oreja de Van Gogh ho podies fer, això?

— A veure, sempre he estat molt en sintonia i d'acord amb la mena de missatges que el grup compartia. És veritat que ara ho faré en primera persona i amb el meu segell.

Has explicat que deixar La Oreja de Van Gogh es podria equiparar a una ruptura sentimental. En quina fase del dol estaries ara?

— Ara fa temps que ja estic en un altre moment, perquè a la vida soc així. No és que enterri les coses i segueixi com si res, però no m'agrada perdre el temps amb coses a les quals ja no es poden donar més voltes. A vegades, les coses s'acaben i punt. Et pots donar cops de cap contra la paret, però això no farà que la situació canviï. He après a ser una mica pràctica i posar el focus en allò que per a mi era important, que era curar-me i avançar. Evidentment, he necessitat temps per decidir com seria aquest anar endavant. Per a mi el soroll va quedar enrere fa temps, però entenc que estic promocionant una cançó que parla d'una cosa molt concreta i que, encara que jo ja no estic en aquell punt, haig de parlar del tema. Espero, però, que la cosa no s'eternitzi perquè començaré a sonar repetitiva.

Amb el temps què creus que pesarà més d'aquesta ruptura, l'agraïment o el ressentiment?

— Cada emoció ha d'ocupar el lloc que li correspon i cadascú veurà quina proporció li vol donar. Crec que el dolor que he viscut no pot fer que m'oblidi o que no reconegui que al llarg d'aquests disset anys he rigut molt, que m'ho he passat molt bé i que hi ha hagut moltes coses increïbles.

A tu i a Amaia Montero sempre se us ha comparat. ¿Creus que aquesta comparació respon a un pensament masclista?

— Vivim en una societat competitiva i tot es plasma des d'una perspectiva de guanyar o perdre. Sempre hi ha d'haver bàndols i ens hem de posicionar. És clar que crec que se'ns ha comparat contínuament a mi i a l'Amaia i amb els meus companys s'ha sigut més generós. Per què són homes i nosaltres dones? Crec que en certa manera sí. Però també crec que el mal d'aquesta societat no és només el masclisme: és la intransigència, la violència, la incultura. Donem molt poder al dolor i a l'odi, a sentiments que l'únic que generen és destrucció.

Has tret alguna cosa en positiu de tot aquest procés?

— Moltes coses. Les coses que ens passen a la vida haurien de formar part del nostre aprenentatge i això no succeeix per art de màgia. Ho has de fer tu de forma activa. Jo he après molt sobre com gestiono les coses i de la lectura que ha fet la gent de tota la situació amb molt poca informació. És agradable veure que hi ha coses que la gent ja no dona per bones.

Quines coses?

— Amb la informació que hi havia, que era molt poca perquè era només un comunicat, la gent s'ha plantejat si se m'havia tractat bé o no, si se m'ha valorat o no, o si era un comiat fred. Són coses que no estaven escrites en el comunicat, però la gent les ha sobreentès. Això parla molt bé de la societat en què vivim: hi ha una evolució i ja no tot s'hi val.

Mi nombre sona a cançó empoderada. ¿Aquest trencament amb La Oreja de Van Gogh t'ha empoderat?

— El que ha passat amb el grup no és l'únic que condiciona la meva manera de ser perquè la meva vida és molt més que La Oreja de Van Gogh. És veritat que la vivència amb el grup potser ha fet evident el meu procés personal de trobar el meu lloc. El que és clar és que si tu no ets dones el teu lloc, no te'l donarà ningú.

T'has sentit invisibilitzada?

— No, jo sempre vaig entendre el que era format part d'un grup i, a més, ho acceptava. Més enllà del grup, vivim en una societat diversa i no voler entendre que la diversitat s'ha de respectar impossibilita la convivència.

Com serà la Leire Martínez solista?

— La gent que ja m'ha vist dalt de l'escenari no se sorprendrà. Qui m'estigui descobrint ara potser sí. Hi haurà cançons noves i en la mesura que a la gent li agradi la cosa continuarà. Sí que crec que el fet de no estar sota el paraigua del grup i que ara només doni la cara jo fa que gent que no s'havia fixat mai en mi ara s'hi fixi. Formar part d'un grup té a veure amb això, que es desdibuixen els noms propis. I em sembla bé. Amb la desaparició del marc del grup, sigui escollit o no, hi ha gent que et redescobreix.

És la primera vegada que faràs carrera en solitari perquè vas entrar a La Oreja de Van Gogh després de concursar a Factor X. Com et recordes en aquella etapa?

— Dinou anys ja en fa! A la Leire d'aquell moment li diria que es relaxés, que no s'ho prengués tot tant a pit, que aprengués a desdramatitzar. Amb el temps t'adones que les coses que importen són quatre i, a partir d'aquí, tots ens compliquem molt la vida. Si tens salut, que per a mi és la més gran de les riqueses, ja entres en problemàtiques de rics, com dic jo: si tens més o menys diners, si et dediques al que t'agrada, o si estàs amb una persona que t'estima més o menys. Jo he après a valorar que igual que ara et van bé les coses, potser demà això s'acaba i la gent t'oblida.

Això et fa por?

— Hi convisc. No em fa por que això s'acabi, perquè no suposaria la fi de la meva vida. Jo seguiré cantant encara que sigui per a menys gent o en recintes més petits. Al final, no es tracta de fer les coses només si és a primera divisió. El meu avi era escombriaire i era superfeliç fent la seva feina, que feia molt bé. Per tant, què? Evidentment que em sento una afortunada i ho gaudeixo, però tinc en compte que les modes i les tendències són el que són, i que tinc l'edat que tinc, i que soc dona. Són molts els factors que intervenen en una carrera.