Europa salvarà Ucraïna, i a si mateixa, de Putin i Trump?
Europa, estàs avisada. Fa gairebé quatre anys que el president Vladímir Putin entaula una guerra a gran escala contra Ucraïna i la setmana passada va amenaçar que, si cal, Rússia està “preparada” per a la guerra amb Europa. El president Donald Trump ha demostrat que els Estats Units estan disposats a vendre Ucraïna per un acord brut amb la Rússia de Putin. La seva nova Estratègia de Seguretat Nacional dels EUA prescriu “cultivar la resistència a la trajectòria actual d’Europa dins dels països europeus”. ¿Necessiteu més claredat?
Ara depèn de nosaltres, els europeus, permetre que Ucraïna sobrevisqui tant a l’agressió armada de Moscou com a la traïció diplomàtica de Washington. Fent-ho, també ens defensem a nosaltres mateixos. Fa un any que la gent em diu que Trump finalment serà dur amb Rússia. Ha sigut la versió geopolítica d’Esperant Godot. Llavors els seus emissaris immobiliaris personals surten amb un “pla de pau” de 28 punts que és un acord imperial i comercial russo-nord-americà a costa d’Ucraïna i Europa.
Els líders europeus adopten el seu mode de gestió habitual quan s’enfronten a Trump: redueixen els punts més escandalosos mitjançant un control de canvis diplomàtic per presentar una versió que, com era de preveure, Rússia al seu torn troba inacceptable. Tot i que aquest pla de 28 punts només va durar uns dies, s’hauria d’estudiar durant molt de temps com a document històric. Revela fins a quin punt els Estats Units de Trump estan disposats a tornar a una política d’imperis i esferes d’influència, per sobre de tots els europeus. El vell crit de guerra polonès, Nic o nas bez nas! (“Res sobre nosaltres sense nosaltres!”), ara l’ha de proferir tot Europa.
Dues preguntes se’n desprenen. Primer, ¿Europa pot, juntament amb països que tinguin idees afins com el Canadà, enfortir prou Ucraïna i debilitar Rússia perquè això últim acabi prevalent? Segon, ho farà?
La resposta a la primera pregunta és que serà molt difícil, però encara podem. Si, a la seva cimera del 18 de desembre, els líders de la UE acorden una manera d’utilitzar els actius russos congelats que es troben a Bèlgica, el forat enorme en el pressupost d’Ucraïna es pot omplir durant almenys els pròxims dos anys. L’economia combinada d’Europa és deu vegades més gran que la de Rússia. La producció europea de defensa està augmentant. La llista de productes militars essencials que només poden subministrar els EUA s’està escurçant i la lògica de la recerca de beneficis de Trump significa que la majoria encara es poden comprar. Alemanya, Polònia, els Països Baixos, Noruega i el Canadà van acordar recentment comprar mil milions de dòlars més en armes nord-americanes per a Ucraïna. El fet que Trump tornés a tallar el subministrament d’intel·ligència nord-americana, intentant fer xantatge a Ucraïna perquè acceptés una pau de capitulació, seria un cop important, però la intel·ligència ucraïnesa i europea ja poden tapar algunes de les mancances.
La mateixa Ucraïna té deures vitals a fer. La marxa d’Andrí Iermak, la mà dreta del president Volodímir Zelenski, immers en un important escàndol de corrupció, crea una oportunitat perquè Ucraïna reiniciï una recuperació interna audaç, potser en forma d’un veritable govern d’unitat nacional. La línia groga i blava de soldats al front s’està aprimant esgarrifosament. Des del febrer del 2022, els fiscals han obert més de 300.000 casos relacionats amb absències sense permís o desercions, i trobem molts homes ucraïnesos en edat militar fora del país.
Però Rússia té problemes creixents. Segons sembla, els cementiris s’estan ampliant per encabir-hi almenys 250.000 morts de guerra i, amb potser 750.000 ferits més, el reclutament es fa difícil fins i tot per a una dictadura que té una població molt més gran que Ucraïna. Fins ara l’economia s’ha mantingut notablement, gràcies a l’impuls de “l’economia de guerra” i als vincles cada vegada més forts amb la Xina i l’Índia (teniu com a mostra l’idil·li d’aquesta setmana a Delhi entre Putin i el primer ministre indi, Narendra Modi). Però la inflació s’està disparant, els tipus d’interès superen el 16% i, sobretot, el preu del petroli cau. Els atacs ucraïnesos de llarg abast han afectat més d’un terç de les refineries de petroli de Rússia. Al voltant del 80% de les exportacions de petroli marítim de Rússia passen per l’estret de Dinamarca en vaixells de la flota a l’ombra que generalment no compleixen les normes internacionals de seguretat i medi ambient. Europa podria alentir aquest flux d’ingressos aturant i inspeccionant rigorosament aquests vaixells.
Si Europa pot generar prou suport militar i econòmic per a Ucraïna i fer pressió econòmica sobre Rússia, en algun moment del 2026 o el 2027 l’estructura d’incentius per a Putin canviarà. Els seus generals li diran “així no anem enlloc” i el seu banc central li dirà “l’economia s’enfonsa”. Aleshores serà més probable un alto el foc a la línia de front existent. És difícil preveure cap tractat de pau formal que tant Putin com Zelenski puguin acordar firmar, però una treva a llarg termini és una possibilitat realista.
Llavors Europa s’enfrontaria a un nou repte. El guanyador d’aquesta guerra no es decidirà en aquell moment, quan les armes callin, sinó durant els cinc o deu anys següents. Si el 2030, a més d’ocupar i russificar un territori ucraïnès de la mida de Portugal i Eslovènia junts, Moscou pot presumir en privat que la resta d’Ucraïna és insegura i disfuncional i està desmoralitzada, despoblada i subjecta a una forta influència russa, Rússia haurà guanyat. Si el 2030 la major part d’Ucraïna és sobirana, segura, un “porc espí d’acer” capaç de dissuadir qualsevol futur atac rus; si té una economia dinàmica, que atrau inversió estrangera, ofereix bons llocs de treball als antics combatents i convenç els joves ucraïnesos perquè tornin a casa des de l’estranger; si a més té una democràcia mitjanament decent, una societat civil forta i està seriosament abocada a convertir-se en membre de la UE, Ucraïna haurà guanyat. Però això requerirà un esforç sostingut i substancial per part d’Europa, així com dels mateixos ucraïnesos.
Sí, Europa ho pot fer. Però ho farà? Us puc presentar una llarga llista de raons que indicarien que potser no ho farà. El mite encara omnipresent de la invencibilitat russa. La impotència apresa després de vuitanta anys de dependre dels Estats Units per a la nostra seguretat. La lentitud procedimental de la UE. Una forta competència pels diners públics en estats europeus sovint molt endeutats, amb poblacions que envelleixen i tenen expectatives poc realistes sobre el que aquests estats poden proporcionar. El tipus de política que porta la coalició governant d’Alemanya a un pas del col·lapse, després de proposar una modesta retallada del pla de pensions estatal que ja devora una quarta part del pressupost federal. Els egoismes nacionals, que han comportat que el primer ministre belga es resisteixi a la confiscació dels actius congelats russos i França es baralli amb Alemanya davant d’un suposat projecte conjunt per fabricar un avió de combat de nova generació. Cal que continuï?
Tanmateix, a aquest pessimisme de l’intel·lecte hi contraposo l’optimisme de la voluntat. Perquè això és l’única cosa que pot convertir “Europa pot” en “Europa voldrà”. Força de voluntat. Determinació estratègica. Esperit de lluita. El coratge de posar l’interès col·lectiu a llarg termini per davant de l’oportunisme polític curtterminista. Sabem que de manera individual els països han fet coses extraordinàries contra tot pronòstic en moments d’un perill crucial: la Gran Bretanya el 1940, Ucraïna el 2022. Ara bé, ¿el nostre continent divers, complicat i mancat de confiança estarà a l’altura d’aquest repte important però encara significativament menys extrem? Europa pot, si vol.
