Trump té Europa en el punt de mira. El president dels Estats Units no és una persona d’idees ni li interessa la cultura. Veu el món per un forat i només pensa en termes de dominació: imposar la seva percepció de les coses com a emanació d’un ens superior. I especialment a Europa, que li fa nosa en la mesura que els europeus no sempre els riem les gràcies; al contrari, més aviat ens provoquen rebuig i desconfiança. El perill apareix quan el Vell Continent viu en una fase de peculiar feblesa i desconcert, com si no fos capaç de retrobar el seu lloc al món. La cúpula de la Unió Europea deixa molt a desitjar. No hi ha ara mateix ni un projecte ni una autoritat política que marqui un camí compartit. I Trump se n'aprofita com va fer amb la humiliant reunió amb Von der Leyen, en un camp de Golf, una icona de la submissió dels dirigents europeus.
Les fronteres de l’Est amb la guerra d'Ucraïna i amb països com Hongria amb un peu a cada cantó no configuren un escenari de confiança i seguretat. Al mateix temps, moltes coses trontollen en els principals països europeus. Ara mateix, França, sota el mandat d’un desconcertat Macron que s’havia de menjar el món i ara el país se li escapa de les mans, no transmet cap model d’ambició; al contrari, la misèria de les picabaralles partidistes en un panorama en què el govern està en el qui dia passa, any empeny. I a Alemanya, Friedrich Merz ret vassallatge a Benjamin Netanyahu just quan aquest està fent tot tipus de maniobres per evitar condemnes judicials. No hi ha un país que lideri la Unió, quan les institucions europees són més planes que mai. No hi ha una idea d’Europa que convoqui els països amb ambició de futur. Simplement tothom arrambla el que pot. Però Europa està desarranjada. Pendent dels altres, i sense una vertadera ambició compartida. Tots mirant-se una mica de reüll.
En aquest context, Trump ha trobat una via de desplegament dels seus deliris. Per molt que pugui somiar que és etern, Trump sap que si es vol fer notar ha d'anar de pressa, perquè a la seva edat ja tot es fa a contrarellotge. I amb les fantasies per controlar el món, en la mesura que creu que Europa ja no compta, s’entreté a ridiculitzar-la cada dia i a expressar la seva voluntat de ficar-hi mà. Amb l’argument que o ell –i els seus– l’endreça o la decadència de la Unió està garantida. I per això la ridiculitza sempre que pot i busca vies d’intervenció com ha proclamat a la seva estratègia de seguretat nacional: una Europa com a apèndix dels Estats Units que és com ell ha cregut sempre que ha de ser: cap reconeixement i completa submissió.
¿Europa està en condicions de defensar-se? ¿Trump té marge per influir en els nostres països? Més que ell, els poders que hi ha al seu darrere i que, efectivament, malden per penetrar Europa, i evidentment aquí hi juga un paper fonamental tot el sistema comunicacional. És per les xarxes que es dilucida la partida. Trump passarà, però aquests poders als quals ell està fent la feina seguiran. I, tanmateix, si volem jugar a la política en gran, la dialèctica Estats Units - Europa hauria de ser fonamental. Però no en termes de submissió, de control, de liquidació de la singularitat europea, que és el que atabala Trump, sinó al contrari, de respecte i reconeixement mutu. La pregunta és si ja hem arribat tard. I la resposta, en un moment en què les dretes liberals europees, gairebé sense excepcions, ja estan fent el pas cap a la radicalització i han aixecat el tabú dels pactes amb les extremes dretes, és que la normalització de l’extrema dreta sembla imparable.
Quan van aparèixer els nous autoritarismes a Europa, la consigna –amb convenciment o per pura formalitat– era el tabú de l’extrema dreta: aïllar-la, ni una sola concessió. Ara això s’ha acabat. La matemàtica parlamentària pot més que les conviccions. Amb l’esquerra a la baixa, les dretes sense complexos troben qualsevol argument per normalitzar els neofeixistes i incorporar-los a les majories conservadores. Ho veurem a Espanya si el PP guanya les pròximes eleccions i ho veurem a Catalunya si Aliança Catalana fa forat i Junts i companyia la necessiten. En democràcia hi cap tothom. Però perquè no l’espatllin, cal mantenir les extremes dretes a ratlla. I fer entre dretes i esquerres els pactes necessaris per evitar que toquin poder. Però no, les dretes ja han fet el pas amb el reconeixement a l’extrema dreta, ja la tenim de ple a dins. Qui defensarà la democràcia?
