Un diagnòstic inconstitucional
És el món a l’inrevés. Sota la presidència de Pere Aragonès parlàvem del Hard Rock, del Quart Cinturó i de l’aeroport del Prat. El programa d’ERC s’anava diluint mentre el PSC, amb els seus vots decisius, presumia de marcar l’agenda política. I ara que és president Salvador Illa, quan Foment del Treball salivava pensant en un govern business friendly que acabés amb “l’infern fiscal” i accelerés amb l’aeroport, resulta que els punts centrals de la legislatura, gràcies al pes d’ERC i Comuns, tenen a veure amb l’habitatge, el control del turisme, l’amnistia (pactada a Madrid per Junts) i la situació de la llengua catalana. L’únic objectiu nuclear que ha aconseguit el PSC és endormiscar el conflicte, i de passada la política catalana en conjunt, cosa que afebleix el bloc independentista i, segons els càlculs dels spin doctors, afermarà l’hegemonia del PSC en els anys a venir. Es diria que Salvador Illa ha renunciat a la gestió proactiva per tal de satisfer l’objectiu superior d’assegurar-se una victòria àmplia en la pròxima convocatòria electoral, sigui quan sigui. De paciència, els socialistes, en tenen molta.
El nou Pacte Nacional per la Llengua és també un fruit de la pressió d’ERC, que va endegar els treballs previs mentre estava al govern. El Pacte té un defecte de fàbrica, i és que s’autodenomina nacional malgrat algunes absències notables, com Junts i la CUP (la ultradreta ni hi és ni se l’hi espera). Que la CUP se'n quedi fora es pot entendre per la seva tendència al maximalisme, però és més difícil d’explicar la posició de Junts, partit que aspira a recuperar la centralitat. És ben cert que al Pacte li falta ambició, però també és cert que planteja un seguit de mesures molt vàlides, ben raonades, i a més un marc de debat innovador respecte de la situació del català, un marc en què el mantra socialista de la “convivència lingüística exemplar” queda totalment impugnat. Així ho han entès no només ERC i Comuns, sinó també Òmnium Cultural i la Plataforma per la Llengua, que han signat l’acord, encara que des del recel. Junts hauria pogut apostar per una adhesió crítica i vigilant, però un cop més s’ha deixat endur pel narcisisme dels seus dirigents, que només firmen les coses quan són idea seva.
El Pacte és un document que planteja un fort contrast entre la duresa del diagnòstic i la moderació de les mesures que proposa. Per a un PSC que fa un any pràcticament assumia el discurs de Ciutadans, suposa un viratge notable. Però potser no n’hi haurà prou per revertir l’emergència lingüística que vivim. Ara bé: amb els límits del marc estatutari (de l’Estatut no votat, que és el que ens regeix) i de la Constitució, no sé si es pot anar gaire més enllà. Tot el que no sigui posar per escrit que el coneixement del català és un deure –com passa amb el castellà a tot Espanya– és i serà insuficient. ¿Això pot desanimar certa immigració hispanòfila, cert nombre d’expats que no es mouen de l’anglès? Potser és el preu que hem de pagar, i jo el pagaria sense dubtar-ho.
Tot el que no sigui sobirania, en resum, ens condemna a la subordinació i, a la llarga, a la desaparició. I ara tenim un document –el Pacte per la Llengua– que diu: “L’oficialitat del català és incompleta, es veu afectada per reinterpretacions regressives i sovint no es pot exercir de facto [...]. El català viu una oficialitat condicional que dificulta l’exercici dels drets de la ciutadania i posa en perill el futur de la llengua”. Clar i català.