Sobre el dialecte crioll argentí i altres (1920)

De l’article del filòsof, rector de Salamanca en dues etapes convulses, Miguel de Unamuno (Bilbao, 1864-Salamanca, 1936) a El Liberal (29-VI-1920). Traducció pròpia. Ahir era la Fiesta de la Hispanidad. Unamuno opinava que la parla d’Andalusia és un castellà mal parlat equivalent –diu ell en aquest article– al “como decimos por acá” d’argentins, xilens, peruans, veneçolans, guatemalencs, mexicans, etc. Deia també que a Amèrica “los emigrantes españoles de Galicia, Asturias, Vascongadas, Cataluña, Valencia, etc. saben mal el español de Castilla”.

Fa uns dies m’esmentava aquí, amb honrosa al·lusió, l’amic Gómez Carrillo [periodista i diplomàtic guatemalenc], a propòsit d’aquell rumor que va córrer per Espanya relatiu al fet que a la Universidad de Buenos Aires s’havia acordat parlar dialecte crioll argentí. Es preguntava Gómez Carrillo com era possible que jo no hagués dit res sobre això i m’anomenava “ambaixador de la intel·lectualitat americana de Castella”. [...] No fa massa va córrer per diaris americans l’extravagant espècie que m’atribuïa haver dit que calia enviar des d’aquí, des d’Espanya, a l’Amèrica espanyola professors que els ensenyin a pronunciar l’espanyol. L’espècie hauria sortit d’algun espanyol d’Espanya dolgut que li hagi dit, no pas que no sàpiga pronunciar la seva llengua, sinó que s’encaparri a escriure-la com no la parla. [...] A l’Argentina es parla i escriu allò que allí anomenen llengua nacional, que no és altra cosa que l’espanyol. I els argentins doctes saben perfectament que gairebé tots els idiotismes i modismes allí populars, els de Martín Fierro, poso per cas, son d’origen espanyol. Encara avui mateix acabo de llegir a El Criticón, de Baltasar Gracián, la paraula “zonzo” [sonso, insuls]. Cada cop que un argentí –i respectivament un xilè, peruà, veneçolà, guatemalenc, mexicà, etc.– diu “como decimos por acá”, pot assegurar-se que també en alguna regió espanyola –extremenya o andalusa, principalment– se sol dir això mateix. També es dona el cas que emigrants de Galícia, Astúries, Bascònia, Catalunya, València, etc., que coneixen malament l’espanyol de Castella, s’entesten allà a voler corregir els criolls o es burlen de girs de la més genuïna estirp castellana. [...] Però han fet més mal en això els “casticistes” espanyols i no tant el “criollistes” americans. [...] Per la nostra banda, amic Carrillo, aquells que vostè anomena ambaixadors d’intel·lectualitat, ens quedem aquí amb la nostra ambaixada. I no per falta de ganes de marxar, no. I encara que fos per quedar-nos allí a esperar que a Espanya s’estableixi l’imperi de la veritat, que és el de la justícia. Ens quedarem, i encara que ens cridin –que ja ens han cridat, i més d’una vegada–, fins que no puguem o emigrar trencant tots els lligams o anar amb bitllet de tornada, però en les condicions de dignitat i d’independència morals que ha de voler sempre un home independent i digne. I això, a l’Espanya del senyor Eduardo Dato [polític conservador, llavors president del consell de ministres] i consorts, no és pas cosa fàcil. ¿Oi, senyor comte de Romanones [del Partit Liberal, i llavors expresident del consell de ministres]? No al·ludim pas, ¡esclar!, a pensions oficials o de l’Estat. No hem caigut pas en el pidolar per sistema. Un pidolar tan repulsiu, que fins i tot hi ha qui demana veritat i justícia com si fossin almoina. [...]