Òpera per a tothom: unes quantes virtuts i un misteri
Dilluns a la nit, La 1 va estrenar Aria, locos por la ópera, un Operación Triunfo però adaptat a la lírica. El talent show té una estructura més modesta pel que fa a l’engranatge, però això li dona un aire més reposat i exclusiu. De fet, aquest és un factor determinant per al format: transmet a l’espectador la idea que està accedint a un espectacle més elevat del que pot trobar-se habitualment a la televisió. Ho justifiquen amb la divulgació musical. Hi ha un esforç constant per explicar a l’audiència que l’òpera, tot i semblar un gènere per a connaisseurs, és assequible i pot emocionar tothom. El divulgador Mario Marzo, a més, s’encarrega d’assenyalar les banderes vermelles de determinades trames i personatges que representen el masclisme més atroç de la lírica. A les dinàmiques relacionals cal afegir-hi les sobredosis de sucre i confiteria emocional que aquests espectacles requereixen. Com que el món de l’òpera ja té certa tendència a l’amanerament de les formes, li queda tot molt propi. Els tres membres del jurat exhibeixen una delicadesa i sensibilitat en el tracte que converteixen el veredicte final de fer rodar caps en un art refistolat i magnànim.
El decorat és majestuós, amb els tons blavosos i daurats dels platós solemnes. La disposició recorda els auditoris elegants. Hi ajuda la presència de la Franz Schubert Filharmonia, dirigida pel mestre Tomàs Grau. La cantant i compositora Ruth Lorenzo exerceix de presentadora amb comoditat i solvència.
Els cinc primers concursants amateurs (dos tenors, una soprano, una mezzosoprano i un contralt) van interpretar amb molt bona voluntat àries molt populars: l’Havanera de Carmen de Bizet, La donna è mobile del Rigoletto de Verdi, el vals de la Musetta Quando me’n vo de La Bohème, el famosíssim lament Lascia ch’io pianga del Rinaldo de Händel i, per descomptat, no hi va faltar el do de pit final del Nessun dorma de Puccini, amb un "vincerò" més ben intencionat que poderós. Les posades en escena van ser tan discretes com simbòliques i amb alguna llicència pedagògica excessiva que feia aixecar les celles: fer cantar la Musetta abraçada a una barra de stripper és d’aquelles propostes que potser faria xiular als abonats del Liceu. El sistema d’eliminació final és tan auster com cruel. Els dos nominats han de tornar a cantar la seva ària sense acompanyament musical, a cappella. Per sort, només van ser trenta segons.
Aria, locos por la ópera amaga un misteri que, en realitat, és un nyap. Hi ha un quart membre del jurat que és secret i invisible. Una veu intervé des de les altures a través d’un feix de llum, com si fos Déu, i fa els veredictes finals. El programa assegura que es tracta d’una autoritat mundial de la lírica. L’estratègia és molt estranya: resta autoritat al jurat present i, a més, les seves intervencions misterioses semblen redactades pel ChatGPT. És obvi que es tracta d’una pantomima per dissimular raons d’agenda i crear expectativa, però la idea és inquietant: per quin motiu una prestigiosa figura internacional de l’òpera necessitaria amagar-se rere una cortina?
