28/10/2022

Quan dic no, em sento culpable

3 min
Buscant una vida sense presses

Fa uns dies, en aquest mateix diari, Núria Iceta reflexionava sobre la dificultat de dir que no a qualsevol feina, proposta o projecte en un món permanentment accelerat. Mentre Instagram encara s’entesta a vendre l’entelèquia d’una slow life feta de meditacions matineres, banys relaxants i pa fermentat a casa, la vida de moltes persones s’assembla més a un LinkedIn despietat, sempre a remolc d’una actualització interessant que esvaeixi la sospita d’una aturada tècnica, particularment en l’àmbit creatiu o laboral. I com que la realitat, de tan dicotòmica, tendeix a l’estereotip, aquestes dues maneres de viure semblen irreconciliables; als antípodes l’una de l’altra fins i tot estèticament. És per això que associem la slow life a un perfil que menja i vesteix de proximitat, que guanya i gasta menys, que fa de la sostenibilitat una opció vital i que sap què és l’estrès perquè l’ensuma en els individus cremats que a vegades troba pel camí. A l’altre extrem hi hauria les persones que van pel món amb la llengua per defora; que ja fa temps que s’han resignat al menjar preparat, la tensió alta i la vida sedentària; que arriben tard als llocs amb cert penediment però també amb el conhort que, ens hi posem com ens hi posem, anar de cul, avui en dia, ja fa una mica mudat. 

En aquest escenari, la recerca de l’equilibri s’erigeix com una meta gairebé utòpica, més encara si parlem de feines en les quals fa por deixar de pedalar, no sigui cosa que caiguem de la bicicleta i no tornin a convidar-nos a la propera excursió. Aquest temor esquitxa particularment les persones que intenten guanyar-se la vida en l’àmbit cultural: no n’hi ha prou, per exemple, d’escriure llibres, sinó que cal apuntar-se a l’articulisme de diari, formar part de jurats literaris, participar en jornades i ponències al voltant de la literatura, impartir alguns tallers d’escriptura creativa, fer xerrades a escoles i instituts, escriure pròlegs i fer de tertulià a la ràdio o a la tele. I tot això, no només per arribar a final de mes amb un sou mínimament digne, sinó també perquè tenir carisma, caure simpàtic i gaudir d’una omnipresència permanent pot beneficiar mediàticament el llibre: si l’autor desperta interès en la societat i en els mitjans, el seu producte cultural adquireix un atractiu comercial indiscutible al marge de la qualitat de l’obra que ha concebut.

Tanmateix, aquestes dinàmiques no s’escapen del biaix de gènere, i per això mateix Iceta posava l’èmfasi en el seu impacte damunt les dones. Escrivia: “La pressió sobre les dones s’ha intensificat. Ara que hem aconseguit que grinyolin els panels no paritaris, les dones sentim la pressió d’haver de dir que sí: per voler representar les nostres companyes, per haver de lluitar contra la síndrome de la impostora”. La síndrome de la impostora, per exemple, és el pretext amb què alguns diaris excusen la minsa presència d’opinadores dones; els pretendents d’opinador masculins són, per contra, més que nombrosos, inabastables. En la línia del que comentava fa temps la guionista Henar Álvarez en un programa de ràdio, potser la igualtat passa també per reivindicar el dret a certa mediocritat en les aportacions mediàtiques de les dones; una mediocritat estadísticament propera a la que palesen els homes amb tribunes i micròfons; una mediocritat femenina que estigui tan interioritzada i naturalitzada que eviti sotmetre les dones a la por que una patinada seva pugui ser analitzada i jutjada en clau de paradigma del gènere: un home que patina no condemna la resta d’homes a desaparèixer de l’espai públic; una dona que comet un error sap que, ni que sigui d’una manera subtil i sotragada, no està ajudant les altres a treure el cap. 

La síndrome de la impostora, doncs, no es pot entendre sense parar esment a tots aquests elements. Igualment, la perseverança d’algunes dones a acceptar encàrrecs, treballs i col·laboracions sense fer cas de la síndrome de la impostora és el revers d’una mateixa realitat: unes i altres són la cara i la creu de la mateixa moneda, perquè totes estan condicionades per aquesta pressió pròpia i aliena que converteix cada decisió seva, cada sí i cada no, en un símbol que les transcendeix, i no en una simple decisió lliure. Quan el món sembla imposar-nos pressa i saturació, dir que no a una proposta perquè simplement no ve de gust pot considerar-se un acte volitiu admirable. Però també estaria bé, com a dones, poder declinar-la sense haver de donar tantes voltes a les implicacions que poden convertir aquesta negació individual en un mal indici col·lectiu o en una traveta a la recerca d’una paritat real i generalitzada. 

Laura Gost és escriptora
stats