14/10/2022

Dir que no en un món accelerat

2 min

Una de les xacres d’aquest nostre món precipitat és la dificultat per dir que no a una proposta, un encàrrec. Pot semblar una queixa de nou-ric, perquè hi ha molta gent que senzillament no pot plantejar-se aquesta qüestió, però jo cada cop veig (i em veig) gent més atrafegada en el meu entorn, gent que arriba derrapant, que no arriba, que no descansa, que no bada, que no pot estar prou per ella mateixa i pels altres. ¿Però on són els nostres límits? Podem posar-nos ulleres, sabates còmodes o utilitzar un bastó, ¿però qui ens ha fet creure que la nostra capacitat mental pot estirar-se com un xiclet? Tampoc no tinc cap intenció de voler ser posthumana.

Fa anys que els sociòlegs alerten d’aquest mal repartiment de les feines: quan no és un debat sobre els horaris laborals és la jornada de quatre dies. Treballar menys perquè hi hagi més persones ocupades i que la feina estigui més ben repartida pot ser la clau perquè tots plegats abaixem revolucions. Però aquests pactes requeririen uns consensos difícils.

Una de les causes d’aquesta inflació de feines és la velocitat, les falses urgències que la societat de la informació ha imposat. Tot ha de ser per abans-d'ahir, fins i tot les coses que necessàriament necessiten temps. Com es pot reflexionar ràpidament, per exemple?

I després hi ha les parafeines que omplen moltes taules amigues. Un munt de coses que no encaixen en cap de les tasques que se suposa que tens assignades al teu lloc de treball i que ja no pots fer a la feina o en un horari laboral. Pensar, escriure, tenir una conversa tranquil·la, tot això ha quedat desplaçat de dies i hores decents perquè no hi ha temps i han acabat colonitzant els espais personals enmig d’irrupcions. Deu ser només en el món de la cultura? 

Feines i parafeines ens obliguen a vegades a deixar de banda compromisos personals, temps per fer el que ens agrada més fer o que té més sentit per a nosaltres. Com ens empetiteix això? En aquest context dir que no és, ara mateix, un luxe i una necessitat. I això no és un oxímoron.

Si dir que no a una proposta és molt complicat, deixar un compromís adquirit encara ho és més. Per què, doncs, diem tant que sí? ¿Per por que no et truquin més si un cop has dit que no? Per què encara que no ho vulguem admetre l’ego està en el lloc número u de la resposta? Un cop has dit que sí, dir que no és complicat, i si el compromís era sostingut i no puntual, deixar-ho és encara més complicat que haver dit que no. Mentrestant, la pressió sobre les dones s’ha intensificat. Ara que hem aconseguit que grinyolin els panels no paritaris, les dones sentim la pressió d'haver de dir que sí: per voler representar les nostres companyes, per haver de lluitar contra la síndrome de la impostora, per haver de lidiar amb les agendes.

Veig gent expressar orgull quan ha estat capaç de dir que no i ho entenc. Jo quan ho he fet algun cop m’he esforçat per donar una alternativa, perquè també es tracta de fer créixer l’agenda, de donar oportunitats a noves veus, d’enriquir les mirades. Només puc invocar l’Ovidi d’ara endavant: “Un moment! No ens precipitem. Primer pensem”.

Núria Iceta és editora de 'L'Avenç'
stats