El dictador raonablement content

Hi ha motius per suposar que, si el dictador Franco aixequés el cap (o si simplement pogués seguir l'actualitat amb ulls extraterrenals, veient per exemple la televisió en companyia del seu bon amic Adolf Hitler, com li veiem fer a les vinyetes de Miquel Ferreres en aquest diari), podria sentir-se raonablement satisfet de la vigència de la seva obra de govern. També dels efectes de la guerra civil que van provocar ell i una barreja de militars revoltats, feixistes sense escrúpols (permetin-me la redundància) i bisbes que sí que s'estimaven més tenir el seu regne en aquest món, acompanyats (no ho oblidem, ara com fa cent anys) d'una premsa agitadora i intoxicadora que va ser decisiva per a la realització i èxit del cop d'estat.

Franco –que era, ell mateix, un assassí sanguinari i un lladre amb una relació patològica amb els diners i la propietat– no tan sols podria estar content del rebombori i la forta divisió que causa el cinquantè aniversari de la seva mort, senyals de vitalitat indiscutible. També podria enorgullir-se del fet que el partit que van fundar sis (sis) dels seus ministres (amb un dels seus preferits, Manuel Fraga Iribarne, al capdavant), i que en un primer moment es va dir Alianza Popular i després Partit Popular, s'ha mantingut ferm tots aquests anys sense condemnar mai el franquisme. Més important que això, el partit en qüestió segueix sent el més important del sistema polític espanyol, encara que en aquest moment no sigui al govern i tingui al capdavant uns dirigents bastant ineptes. Més important encara, el partit ha tingut una escissió anomenada Vox, que opta no ja per no condemnar el franquisme, sinó per reivindicar-lo sense embuts ni manies, i que celebra aixecant el braç amb la salutació feixista i cridant viva Franco als seus actes públics amb completa impunitat, encara que això estigui prohibit per la llei de memòria democràtica. Perquè –i això potser encara és més important que els punts anteriors– hi ha una cúpula judicial i una altra de policial que s'encarreguen de custodiar el llegat ideològic, polític i institucional del franquisme, diguin el que diguin i legislin el que legislin els enemics d'Espanya. I és que –encara més important que la resta– es manté intacta la Constitució que es va obligar a votar a la ciutadania l'any 78, amb una desinformació i una falta de debat públic aclaparadores, sota la tutela dels militars colpistes i amb el susdit Fraga Iribarne, atenció, entre els dits “pares” de la carta magna. Fins i tot el noi a qui va delegar la continuïtat del règim, aquell rei Joan Carles, que en algun moment va semblar díscol, publica ara un fals llibre de memòries en què es desfà en elogis cap a Franco.

Li molestaria que hi hagués una Unió Europea partidària d'aplicar una amnistia a separatistes catalans, i també que a Espanya tornessin a governar els d'Azaña amb el suport de catalans, bascos i d'altres extremistes, però això sempre es pot arreglar amb un bon bany de violència. Europa, en principi, tampoc ho permet, però Europa s'està tornant a posar interessant per als feixistes...