Dones assassinades
Aquests dies han tornat a córrer per les xarxes un parell de vídeos coneguts. Un és un editorial del periodista Manu Sánchez (si Inda i Ferreras són periodistes, aquest també) en un informatiu d'Atresmedia, en què es feia el graciós sobre com s'havien de comportar els homes amb les dones en diferents situacions: en un ascensor, dins un avió, per saludar, etc. Al tal Sánchez només li falta dir que s'ha d'anar en compte en sortir de casa, perquè un es pot trobar amb dones que vagin a lloure. El vídeo és del passat mes de maig, i s'ha repescat perquè és oportú dins el debat que ha generat el cas Rubiales. L'altre vídeo és més antic, concretament té quinze anys, i és aquell en què hi apareix José María Aznar ficant un bolígraf dins l'escot d'una periodista, sense respondre ni una paraula a les preguntes que ella li feia i acompanyant l'atropellament amb un somriure de hiena.
Podien haver estat centenars o milers d'altres vídeos, perquè n'hi ha a balquena i no ens els acabarem. A banda que, al llarg d'aquesta setmana, l'escàndol hagi degenerat en un esperpent de la més rància tradició celtibèria xou, el cas Rubiales ha servit de mirall dels abusadors i els victimaris (és a dir, els assistents dels abusadors, aquells que els aproven, els aplaudeixen, els riuen les gràcies o els fan la pilota) de violència sexual (el cas Hermoso és un altre cas, perquè és també mirall, però de les víctimes).
També s'han multiplicat i divulgat, a les xarxes i als mitjans, testimonis de dones que han sofert aquesta violència. I és una violència quotidiana, freqüent, que sol passar inadvertida perquè respon a allò que el cap de fava d'Atresmedia descrivia com a comportaments “de tota la vida”. I tant, de tota la vida. Tan de tota la vida que, seguint els testimonis, aquests abusadors i victimaris resulten perfectament reconeixibles.
Ells mateixos també s'hi reconeixen, i per això tot s'omple de respostes exasperades, que van des de les excusacions no demanades (“jo no soc així”) fins a les autoafirmacions arrogants (en la línia rubialesca del passat divendres), passant per les fantasies delirants (“voleu castrar els homes”) o els intents llepats de fer pèssima literatura sobre els mecanismes incontrolables de l'eros i la psique.
Tots aquests es neguen a entendre la relació directa entre els comportaments bavosos “de tota la vida” i el fet que, a dia 31 d'agost, hi hagi a l'estat espanyol quaranta dones assassinades per homes, les vuit darreres en un mes, les dues darreres el mateix dia, que va ser dimecres d'aquesta setmana. És una relació evident, però que no s'ha sabut o no s'ha volgut veure fins que el feminisme no ha insistit prou fins a fer-la visible. Hi ha un component de venjança en aquestes xifres espantoses, un component d'una cosa viscosa que se sent acorralada i que respon amb l'acte i la decisió de morir matant. Aquesta cosa viscosa és el que el feminisme ha identificat com a patriarcat, i és cert que mata. I a més de matar, baveja, grapeja i es toca els collons des d'una graderia.