Com s'ho ha fet París amb un museu similar al Thyssen?
Una cosa rematadament genial de París és que la ciutat s’estima massa per deixar-se endur pel brilli-brilli. Després de diversos fracassos, i uns anys vuitanta terribles pel que fa a façanes pretesament modernes i arquitectures pretensioses, ara a París s’hi construeixen edificis que supediten el seu aspecte a l’harmonia i proporció dels carrers on s’emmarquen. Quin descans. El que és nou recupera els tons de la pedra calcària (blanc trencat), les cobertes de zinc i les finestres haussmanianes, que són prou amples i altes per omplir la paret d’un menjador com si fos un quadre, però que mai no trenquen la cadència entre el buit i el ple a la façana. Tot plegat fa que els qui passegen valorant la coherència visual gaudeixin d’uns carrers on gairebé no es llegeix on comença una finca i n’acaba una altra. Falten hores de sol per caminar per París i imaginar quines tres o quatre normes sòlides farien un bon nou carrer en un barri de nova construcció.
Tan potent és la dimensió patrimonial de l’urbanisme a París que fins i tot Jean Nouvel s’hi ha hagut d’adaptar quan ha refet de dalt a baix un edifici haussmanià del 1855 davant del Louvre per ubicar-hi la nova Fundació Cartier. Construït originalment com un hotel, esdevingut centre comercial del Louvre, i finalment reconvertit com a espai d’antiquaris, l’edifici va quedar en desús el 2018. ¿Com podia un edifici tan cèntric, amb tant de valor patrimonial, romandre tancat? Sembla impossible que un espai comercial dedicat a les antiguitats en una cantonada tan prominent, entre els carrers Rivoli i Saint Honoré, no funcionés. El nou programa no només atreu visitants d’arreu, sinó que revitalitza la famosa estructura porticada de Percier i Fontaine.
L’espai expositiu ocupa gairebé 6.500 m2 i la col·lecció és sorprenentment interessant. Hi ha nombroses peces relacionades amb l’arquitectura, també de les latituds on les ciutats creixen orgànicament, sense l’autoritat de lleis i inversors poderosos, com a Occident.
El museu s’ha construït cap endins, respectant el gran pati interior i les cobertes i façanes preexistents. L’ampliació de volum s’ha aconseguit excavant un nivell sota terra i construint un sistema expositiu mòbil: hi ha cinc grans plataformes que es poden apujar o abaixar amb uns gats hidràulics, com si fossin grans ascensors.
L’espai resultant és molt dinàmic, perquè des del centre de l’edifici pots veure dues o tres semiplantes i no perds mai el contacte amb el carrer: les grans arcades s’han mantingut transparents, de manera que els vianants veuen els visitants i les obres, i els visitants veuen el bullici del carrer. Forma part de la col·lecció i no cal pagar un plus per aquest espectacle: tafanejar sobre els vianants atrafegats o morts de fred i adonar-se del privilegi que suposa passar un matí en un museu va inclòs en el preu de l’entrada.
Així, a la planta baixa, a tocar del carrer Saint Honoré, els visitants es poden asseure a les cadires tallades a la pedra de Bijoy Jain, fundador de Studio Mumbai, i contemplar una taula feta de minúscules rajoles d’argila. Sobre la taula, uns bols d’equilibri indescriptibles d’Alev Ebüzziya Siesbye, d’origen turc, que estan perfectament documentats en un vídeo preciós sobre el procés de confecció. I, d’allà estant, només girant una mica el cap, es pot somriure als vianants que passen curiosos i ens miren a nosaltres, els visitants embadalits, i ja no sabem si l’obra d’art són ells, l’edifici, les ceràmiques, nosaltres o una barreja de tot plegat.
Les finestres de les ciutats antigues eren llocs de contacte amb el carrer. L’aire, la llum, les olors i els sorolls es filtraven indistintament entre el dins i el defora. Amb la modernitat burgesa, a les finestres se'ls van posant capes als vidres –porticons, cortines, estors– i, de mica en mica, la casa es va separant del carrer. Malgrat que els vidres continuen sent grossos, la mirada es dirigeix al cel i no al carrer. La història recent de les finestres no acaba gaire bé, des de la invenció del mur cortina tintat fins a la colonització dels espais pels telèfons: ens evadim mirant les pantalletes i prestem molt poca atenció al carrer. Fins al punt que en moltes botigues s’han tapat les obertures per endossar-hi grans anuncis i pantalles gegants. Els efectes sobre les voreres són nefastos, amb carrers que van perdent vitalitat.
Per això, la reorganització de l’edifici de la Fondation Cartier és intel·ligent: funciona com un belvedere, una arquitectura des d’on es poden tenir bones vistes de diverses escenes.
És un bon exemple de com la ciutat de París ha sabut fer compatibles els interessos patrimonials, urbans i culturals sense renunciar a la signatura d’un arquitecte icònic. Per la naturalesa privada de la iniciativa, i l’ambició del projecte, no puc evitar la referència al futur Thyssen de Barcelona: la reconstrucció ha donat lloc a una cafeteria de 60 m2 i una llibreria de 130 m2. I si la rehabilitació del Comèdia permetés una nova connexió visual i transparent amb el passeig de Gràcia i l’interior d’illa?
