Dones assassinades

En el moment d'escriure aquest article, i en el que portem d'any 2026, s'han comptat a l'estat espanyol catorze dones assassinades per violència masclista. En un dels casos va ser assassinada també la filla de la víctima, de 12 anys. En un altre, com que l'agressor va calar foc a l'edifici on vivia la víctima, va causar també la mort de dues dones més, la mare de la víctima i una veïna. Amb aquests catorze casos, la xifra de dones assassinades a Espanya per violència masclista puja a 1.357 des del 2003, que és l'any que va començar el recompte. Per a qui li agradin les dades, en tres d'aquests catorze casos la víctima i l'assassí eren parella; en els altres onze crims, eren exparelles o parelles que s'estaven separant. També, en només tres casos, tant la víctima com l'assassí eren estrangers; en els altres onze, tant l'una com l'altre eren de nacionalitat espanyola. Per comunitats autònomes, tres crims van ser comesos a Andalusia, dos al País Valencià, dos a l'Aragó, un a Madrid, un a Castella i Lleó, un a Navarra, un a Cantàbria, un a Extremadura, un a Canàries i un a Galícia. Abans que algú canti victòria, que no n'hi hagi a casa nostra no vol dir res: Catalunya és una de les comunitats amb més víctimes, i Balears una de les que té un percentatge més alt de feminicidis sobre la població. 

Això que acabo d'escriure s'ha convertit en una informació rutinària en els butlletins de notícies, que es repeteix cada vegada que s'afegeix un nou assassinat a la llista. 1.357 de l'any 2003 ençà; 14 de confirmats en data 23 de març, fa una setmana. Sovint, per evitar una mica la fredor dels números pelats, es comparen els feminicidis amb altres matances famoses, com les víctimes del terrorisme. És una manera de lamentar l'escassa sensibilitat —o el negacionisme o la demagògia— amb què molts sectors de la societat, i alguns partits polítics (especialment els de l'extrema dreta i assimilats), es prenen aquesta tragèdia.

Hi ha una altra comparació més directa: què dirien, molts dels que neguen la gravetat de la qüestió, si es girés la truita i estiguéssim parlant d'homes assassinats a mans de dones? Com ho veurien si en comptes de feminicidis —dones assassinades precisament perquè són dones— parléssim de masculinicidis? Es tractaria d'homes assassinats pel fet de ser homes: per voler separar-se de les seves esposes o nòvies, per anar-se'n amb una altra dona, per quedar massa sovint amb els amics a veure el futbol al bar.

Si això passés (no ha passat mai de forma habitual, com a la inversa) l'alarma social seria tan enorme, l'onada de ploricons i victimisme seria tan estrident i sobreactuada (sobretot a càrrec dels més mascles de la ciutat) que es faria insuportable. Imaginem-ho un moment: 1.357 paios assassinats des de l'any 2003 a mans de les seves dones. A cops, a ganivetades, a martellades, calant-los foc, llançant-los pel balcó, a trets d'escopeta, atropellats amb el cotxe. Morts extremadament violentes, comeses amb premeditació i acarnissament. Com ho veuríeu?