Dotze olives

I bé, ara que ja ha passat això del Cap d'Any, deixeu-me tirar una mica d’aigua al vi. La tradició diu –i hi ha tradicions que són molt noves– que cal menjar dotze grans de raïm durant les dotze campanades: un per cada campanada. Com que van de pressa, l’interfecte procura mastegar i empassar, perquè la gràcia és acabar amb el plat buit.

Som un país de vi, a la majoria de territoris de Catalunya hi ha vinya. Vull dir amb això que la vinya, aquí, és molt present: sabem quan és que broten els pàmpols, sabem quan es cull. I aquí vaig. ¿Com pot ser que el dia 31 de desembre ens mengem grans de raïm de la Denominació d’Origen Càmera Frigorífica, vinguts de qui sap on, i sense llavors, no fos cas? Fa uns mesos teníem tot el raïm que volíem. Ara, que és hivern, no en tenim, excepte en la seva forma més preclara: el vi.

Llegeixo que justament aquesta idea de menjar raïm ve de la protesta del populatxo, a Madrid, davant dels rics que menjaven fruites exòtiques i bevien xampany. Si és així, la protesta irònica ha sembrat el mal. És cert que per Nadal hom compra cireres, litxis i pinya. Això potser tenia un sentit abans, quan la fruita exòtica era un luxe. Ara, que fins i tot Pere Aragonès ha explicat que esmorza pinya, no en té gens. Potser és hora de fer com aquells de qui ens rèiem i fer la festa amb olives, que en tenim, o amb fruita seca.

El meu propòsit d’any nou és menjar, només, fruita i verdura de temporada i de la màxima proximitat. Esclar que sempre hi ha coses vingudes d’ultramar que ens són imprescindibles, per exemple el cafè. Esclar que ens agrada la idea de coses que tenen allà i que no tenim aquí. Però menjar, ara, un tomàquet no té massa sentit i sobretot no té massa gust.