Quan anava a escola, X era la incògnita a aïllar. Llavors en dèiem “despejar”, perquè el que era una veritable incògnita escolar era el català! La X d’ara ja no és aquella incògnita que calia trobar en l’equació d’àlgebra. La comencem a conèixer prou bé. Potser no se’n sap tot, perquè els algorismes que la guien són complexos i no són fàcils de desentrellar. Com tampoc no ho és l’ànima humana! Però sí que sabem què pretenen: que ens hi enganxem, que en depenguem, que ens irritin i que hi reaccionem. I per aconseguir tot això, fan que X estigui entrenada per donar-nos la raó o per provocar una resposta si ens la discuteixen. Els algorismes d'X semblen establir la moral polaritzada del nostre temps.
És cert que X encara és útil per obtenir informació per vies obertes i lliures. Però fa córrer tanta informació com desinformació. I aïllar la X ja no serveix per obtenir el resultat exacte de l’equació, sinó que el seu paper és, tot alhora, orientar i confondre, adherir i enfrontar, unir i separar, asserenar i angoixar, sotmetre i esvalotar... Serveix per esquerdar hegemonies informatives, sí, però també per a tot el contrari: per crear noves i dissimulades submissions desinformades. No m’agrada atribuir qualitats morals a les màquines i dir que s’ha convertit en un instrument diabòlic. M’hi resisteixo, perquè el que hi veig és la capacitat de desvetllar i aprofitar-se tant de les fortaleses com de les febleses més humanes, i de portar-les a l’extrem. En tot cas, el que és segur és que l’algorisme no hauria de ser una excusa per desresponsabilitzar-nos de l’ús que fem de la màquina, com tampoc ens podem amagar sota les faldilles de la condició humana per justificar els nostres crims.
Recordem un cas recent. A l’inici del camí cap a la independència, el 2006, amb el fracàs de la reforma de l’Estatut i quan X encara era Twitter, aquesta eina va ser fonamental per trencar la uniformitat informativa institucional d’aleshores. Els primers anys del procés independentista, d’aquell desvetllament popular, o el trobaves a la xarxa o no el veies als grans mitjans hegemònics. A més, en plena batalla, va ser a Twitter on vam descobrir que amb molt poca força, amb quatre ratlles o una imatge, podíem riure'ns dels agressors més grans. Recordeu com ens vam rifar del ministre García-Margallo quan ens amenaçava sobre una futura nació perduda per les galàxies. I de com vam escarnir Sáenz de Santamaría quan pretenia haver posat “en liquidació” tota una voluntat popular democràtica. O com fèiem córrer aquells inspiradors lipdubs, com el de Vic. Però després també vam saber que era a través dels mòbils i les xarxes que ens espiaven de manera il·legal, i, sobretot, hem vist que més tard s’ha emprat X i altres aplicacions per alimentar el vell autoodi català, tan fàcil de fer créixer quan et sents derrotat.
Ara, amb els algorismes més afinats, X està al servei del biaix de confirmació, un dels mecanismes humans que més han servit per crear vincles grupals, per diferenciar-nos dels que posen el grup en perill, i per reforçar els propis prejudicis per tal de fer-nos sentir segurs dins el nostre petit món. Un instrument extraordinàriament complex que reprodueix mecanismes cerebrals més vells i profunds de l’espècie. Per dir-ho amb una exageració: que en són d’humans, els algorismes! Que bé que ens coneixen! Com se’ns assemblen! I, en tot cas, si ens en diferenciem només és perquè perfeccionen les nostres virtuts, maldats i febleses.
Per comprovar l’encert de l’argument d’això que ara escric, amb pocs dies de diferència vaig fer dues piulades a X de contingut polític contradictori. En un deia que esperava veure Trump i Netanyahu davant del Tribunal de Drets Humans jutjats per crims contra la humanitat. A l’altre suggeria que voler evitar que el Líban es convertís en una nova Gaza, com proposava Pedro Sánchez, devia significar que se n’havia d’expulsar Hezbollah. No cal dir que, tant si van ser comentaris a favor –pocs– com en contra –la majoria–, les respostes em situaven, sense matisos, en una banda ideològica del conflicte o en l'altra. Podia passar, gràcies a l’astúcia de l’algorisme entrenat per provocar la reacció visceral, de ser un antisemita confés a ser un còmplice de genocidi. Les reaccions passaven de l’adhesió absoluta a ni tan sols ser reproduïbles en un espai com aquest perquè entrarien perfectament dins del que ara en diuen delicte d’odi. I, per cert, qui diu que ambdues piulades no podien ser sostingudes de manera consistent?
En conclusió: X ja no és aquella incògnita pendent d’aïllar. De fet, X som tots nosaltres portats a l’extrem. I, potser, per això ens incomoda: perquè posa al descobert la nostra vulnerable condició humana.
