El dret a tenir temps

Hi ha un bé més escàs que l’aigua i més preuat que l’or: el temps que se’ns escapa. Tothom en parla, tothom el persegueix, però no tothom el posseeix de la mateixa manera. En societats que avancen i generen nous drets, el dret al temps emergeix amb força. Però, qui el pot exercir de debò?

Sabem que la distribució del temps és tan desigual com la renda. Una persona amb poder de decisió decideix quan entra i quan surt, quan desconnecta i quan es forma. Una caixera de supermercat, un cambrer o un mosso de magatzem difícilment poden fer-ho. El temps dels uns té portes obertes; el dels altres, panys i cadenats. I també sabem que el temps té gènere: les dones dediquen sis hores més a la setmana que els homes a les tasques domèstiques i de cures. En concret, les dones hi treballen tretze hores i els homes set, segons una anàlisi d'Ivàlua. Aquesta “segona jornada”, una sobrecàrrega laboral deguda al seu rol de mares i cuidadores, continua marcant la seva vida. La conseqüència és la “pobresa de temps”, concepte encunyat per l’economista Claire Vickery, que implica viure amb menys de tres hores diàries per a una mateixa, per formar-se o, senzillament, per respirar.

És en aquest context que Barcelona i Bogotà s’han convertit en laboratoris del temps. El 2022, Barcelona es va estrenar com a primera Capital Mundial de les Polítiques del Temps. Tresanys després, Bogotà ha recollit el testimoni i ha acollit, del 23 al 25 de setembre, el fòrum internacional “El temps de les dones: gènere i construcció de ciutat”. Una delegació catalana hi ha viatjat per intercanviar experiències sobre cures, mobilitat i horaris escolars i laborals. El delegat del govern de la Generalitat als països andins, Antoni Vicens i Vicens, juntament amb l'Alcaldía Mayor de Bogotà, van ser-ne els amfitrions. He tingut la sort de participar-hi en nom de la Barcelona Time Use Initiative i viure de primera mà la passió, la creativitat i l’enorme esforç desplegat a Colòmbia per fer efectiu el dret al temps.

Bogotà es coneix com una de les ciutats del món on més temps es perd en desplaçaments. Però allà on el rellotge esdevé un enemic, ha sabut inventar aliances. Les manzanas del cuidado, a Ciudad Bolívar i altres zonesdeteriorades, ofereixen serveis comunitaris que alliberen hores a les dones més precàries, aquelles que viuen atrapades en una cadena infinita de cures alienes, i sovint sotmeses a violència. El temps que no tenien i ni tan sols imaginaven esdevé sobtadament una possibilitat: estudiar, descansar, viure, amb la creació de bugaderies comunitàries, d’espais per a les criatures o cercles de converses entre elles.

Barcelona hi va trobar inspiració per als seus projectes de superilles i barris de cures, iniciats ja fa uns anys amb la iniciativa Vila Veïna, i ara continua avançant en la ciutat més sostenible i democràtica. Cal ser conscients que el dèficit de temps personal no té només conseqüències sobre la socialització i la salut, sinó que sovint condueix a una manca de participació en la vida pública, en els debats polítics, sindicals o culturals. Les dones en edats mitjanes participen menys que els homes de la seva generació, la qual cosa implica, en el fons, un dèficit democràtic. Com a conclusió dels quatre dies de treballs, sis noves ciutats llatinoamericanes de Colòmbia i Equador s’han unit a la Xarxa de Governs Locals i Regionals per les Polítiques del Temps que Barcelona lidera, com a part dels esforços de Bogotà de promocionar les polítiques del temps a la regió.

El futur de les ciutats passa per aquest canvi de mirada. Ja sigui sota el nom de “ciutat dels 15 minuts”, que defensa Anne Hidalgo a París, o de “ciutat de les cures” colombiana, la idea és la mateixa: avançar cap a les ciutats policèntriques, redissenyar l’espai urbà perquè el temps quotidià torni a ser humà. A Bogotà preocupa el temps de les cures, l’urbanisme i els serveis de suport; aquí debatem sobre la reducció de jornada, la setmana de quatre dies, el teletreball o la desconnexió digital. Però la conclusió és la mateixa: només quan el temps deixa d’estar segrestat per la pressa, la ciutat pot tornar a ser espai de trobada, de cura i de sentit.

El 13 d'octubre va començar la Time Use Week 2025, que se celebra a Barcelona amb Bogotà com a convidada especial. Una nova oportunitat per sumar i estendre pel món aquesta evidència senzilla i radical: el temps no és un luxe ni un privilegi. És un dret. I sense dret al temps, no hi ha democràcia ni igualtat real.