Les edats de l’edatisme

Benvinguts a un any més en les nostres vides, moment escaient per recordar que si hi ha alguna cosa molt personal és l’edat. Cadascú la porta com vol o com pot. Però es veu que no. D’acord amb la sentència inapel·lable de la majoria, la vida es posa interessant quan encara no tenim edat per fer segons quines coses i comença el seu declivi social quan ja no tenim edat per anar fent aquelles mateixes coses.

Sempre hi ha prescriptors que t’informen puntualment sobre què pots fer i què no hauries de fer a la teva edat. Per això, saber l’edat dels altres és fonamental perquè els prescriptors puguin emetre un judici de valor que ningú no els ha demanat. No et miren a tu, et miren el carnet, que és més fàcil: “Quants anys de diferència es porten, aquesta parella?”, “Si en tens 64 suposo que et jubilaràs aviat”, “Aquesta s’ha separat als 67”, “Aquella, que tenia marit, se n’ha anat a viure amb una altra dona als 55”, “On va vestit amb aquesta camisa a la seva edat?”, “L’hauries hagut de veure, a les 4 de la matinada donant-ho tot”, “S’ha posat pit”, “Es tenyeix”, “No es tenyeix”... No l’encertes mai.

Es veu que no compta si estàs bé o no estàs bé de salut, l’edat a la qual hagis tingut els fills o s’hagin mort els pares, el teu grau de satisfacció amb la feina, el peatge que hagis hagut de pagar per una decisió equivocada, els gustos que hagis anat polint, els descobriments que hagis fet, les lliçons que hagis après, la retribució tardana per una decisió que per fi et vas atrevir a prendre. 

Segurament ho fa, també, perquè ens comparem i perquè ens és més fàcil decidir que ja no tenim edat per a segons què. Jutgem molt per l’edat, renunciant a pensar un moment en la vida dels altres i a assaborir l’encant que té que cada vida pugui ser viscuda d’una manera diferent, afortunadament.