20/02/2021

Quan els temps canvien i no tot s’hi val en nom de l’art

2 min
Disponible en:

El moviment Me Too encara no té quatre anys -va sorgir l’octubre del 2017- i ja ha aconseguit canviar la manera com es miren o es toleren comportaments que fins llavors eren considerats gairebé habituals o inevitables. No vol dir que agradessin, no vol dir que no fossin traumàtics per a qui els patia, però socialment no es condemnaven i la vergonya era més per a la víctima que per a qui havia fet l’agressió. Això, afortunadament, està canviant, tot i que encara hi ha por de l’estigmatització que suposa denunciar els casos d’abús de poder quan, a més, van relacionats amb agressions, ja siguin físiques o psicològiques.

Al diari ARA ja fa anys que la denúncia d’aquests fets és un dels àmbits de l’equip d’investigació, que en els últims temps ha destapat casos d’abusos en el món de l’esport, l’Església, la política, l’escola i, també, el teatre. Avui, després de molts mesos de treballar-hi i de converses amb centenars de persones per poder contrastar i confirmar totes les acusacions, publiquem un reportatge sobre els casos d’abusos de poder i també d’assetjament que s’han donat a l’Institut del Teatre per part d’un reduït nombre de professors. Es tracta de persones que fent ús de la seva posició de poder com a professors i professionals de prestigi han assetjat alumnes que, tot i ser majors d’edats, eren clarament vulnerables.

El fet que els casos que s’expliquen avui s’hagin produït en el context de l’ensenyament del món escènic, del qual la gestió de les emocions al límit i l’exploració del propi cos formen part intrínseca, no treu pes al que s’explica. Ho demostra l’efecte que la persecució i l’assetjament han tingut en algunes de les persones que els van patir, que en alguns casos continuen atemorides davant dels agressors per por a represàlies tant acadèmiques com professionals, i que en altres no volen donar el nom per no ser revictimitzades.

Tocaments no volguts, humiliació pública, persecució continuada, abusos sexuals i de poder no es justifiquen en cap cas en nom de l’art o per una necessitat del guió o de l’obra. Una cosa és la professió, i les eines que ha de fer servir, i una altra aprofitar-se de la situació amb intencions allunyades de l’objectiu docent o professional. No tot s’hi val, ni en aquesta ni en qualsevol altra feina on aquests comportaments siguin habituals.

Amb absolut respecte per la llibertat individual, i sense entrar en cap tipus de valoració moral -amb consentiment mutu entre adults i sense abús de poder tothom té dret a fer el vulgui, per descomptat-, el que està clar és que socialment l’assetjament i l’abús de poder ja no són tolerables i és funció de les institucions posar en marxa els mecanismes de seguiment i denúncia que afavoreixin detectar-los i erradicar-los.

stats