19/05/2020

Decisions sobre educació

4 min
DIA 27 - 27è dia del confinament per la pandèmia de la COVID-19. La Jana estirada a la taula de casa, la tranquil·litat començava a arribar en saber que la Tere anava millorant i s'acostava el dia de la seva tornada a casa. El Camp de l'Arpa del Clot, Barcelona 9.04.2020

El debat sobre l’escola en el context de la pandèmia i el confinament barreja la seguretat sanitària amb les tres funcions socials de l’educació obligatòria: tenir cura dels infants, generar cohesió social i contribuir al desenvolupament integral de cada nen i nena. Barrejar-ho dificulta prioritzar les decisions a prendre, ara i en el futur.

La funció més bàsica, la cura, és la que està provocant més demanda social. Per als infants d’entorns desafavorits, la cura té a veure amb ser ben tractats, tenir una alimentació digna o disposar d’espais confortables. Per a les famílies de classe mitjana, possibilita la conciliació laboral. Quan parlem dels metres de distància que hi haurà d’haver entre infants en el potencial retorn a l’escola, o en els casals d’estiu, parlem d’aquesta funció: la mateixa que, obviant el paper educatiu de les escoles bressol, feia que s’anomenessin guarderia.

La generació de cohesió social és una funció més complexa, que comença amb conviure i construir grups d’iguals. També té a veure amb compartir els valors que ens són comuns i els de ciutadania mundial, desmuntant discriminacions i superant les desigualtats. En definitiva, és formar ciutadanes i ciutadans lliures que puguin pensar críticament i actuar responsablement, i no súbdits que obeeixin acríticament. Quan aquestes setmanes hem vist militars i policies dient-nos als ciutadans que tots som soldats, s’han entès millor les acusacions d’adoctrinament que rebien algunes escoles fa menys de tres anys.

Ara bé, la funció nuclear de l’escola i del conjunt de l’educació és el desenvolupament integral de cada nen i cada nena, que és molt més que l’antiga instrucció. Certament, la cura n’és la condició de possibilitat, i la cohesió social construeix el context. Però quan l’educació deixa de pensar amb mentalitat industrial, els infants i adolescents ja no són un número, sinó un subjecte, amb drets i dignitat. Aquest és l’eix principal de l’objectiu de l’Agenda 2030: garantir una educació de qualitat, inclusiva i equitativa, i oportunitats d’aprenentatge al llarg de la vida per a tothom. Això inclou escola i educació en el lleure: pedagogs com Pere Vergés, que fa cent anys dirigia l’Escola del Mar i alhora impulsava les colònies de Vilamar, es posarien les mans al cap veient com es torna a l’escola avui a Perpinyà o els criteris establerts aquí per a les activitats de lleure educatiu.

Quines discussions de les que tenim avui sobre confinament i escola estan vinculades a aquesta funció de desenvolupar-se per a la vida? Molt poques. Però és hora que en parlem. Aprofitem l’oportunitat per revisar quins aprenentatges són rellevants i amb sentit, avui, per a la formació integral de cada noi i noia. En el confinament, s’ha mostrat el despropòsit de les videolliçons d’una o dues hores o de les fitxes i deures mecànics per e-mail sense context. Però, a més, s’ha vist com incrementa la desigualtat d’infants i adolescents d’entorns desafavorits que s’han deslligat de l’escola, sigui perquè no tenen connectivitat, sigui perquè el tutor no els ha contactat.

Quins aprenentatges ens volem quedar, d’aquestes setmanes? Que quan la verticalitat de l’ensenyament transmissor ha quedat estroncada pel confinament i la desigual competència digital, hem vist la importància d’haver adquirit autoregulació, capacitat de cooperació i autonomia d’aprenentatge. Hem d’actualitzar l’educació per superar tant el “temari” prescriptiu que fa dels infants repositoris d’informació, com la idea que aprendre és només responsabilitat de l’alumne. Cal fer realitat en tota escola i institut, més enllà del discurs, un currículum competencial per a la formació integral, que generi aprenentatges actius des de la iteració, on el coneixement requerit no es transmeti i prou, sinó que s’explori, s’investigui, s’experimenti i es creï, vinculat a situacions reals, capacitant els nois i noies per accedir i processar críticament la informació. I fer-ho articulant tots els agents educatius.

Pensem en gran. Partint dels criteris de seguretat per a tots, quina cura i educació necessita cadascun dels infants en aquesta etapa d’angoixa, por i incertesa? Què és rellevant aprendre per desenvolupar-se en el moment històric que vivim, generar nous models productius i respondre a l’escalfament global i la resta d’objectius de desenvolupament sostenible? Com podem fer que el model híbrid del curs vinent no involucioni el canvi educatiu? Com hem d’imbricar escola, educació en el lleure i altres agents educatius perquè s’enfoquin cooperativament a generar aquests aprenentatges, en veritables (no nominals) ciutats educadores? Com hem de reorganitzar l’escola perquè deixi de ser una superposició de matèries i docents i esdevingui una veritable comunitat d’aprenentatge, on cap infant sigui un número? Com podem formar els docents i els lideratges pedagògics per possibilitar aquesta formació integral?

Les decisions que es prenen en context d’emergència poden tenir un fort impacte a mitjà i llarg termini. Atenció, doncs. Calen polítiques valentes i ambicioses, però ni els governs ho resoldran tot, ni els mestres sols ho podran liderar. El món digital aporta oportunitats de construcció col·laborativa de respostes com mai abans. Adonem-nos que l’educació de cada infant és un bé comú que configura com serà la nostra societat, i que ens n’hem de responsabilitzar tots, més enllà de les nostres necessitats individuals.