"Elí, Elí, ¿lemà sabactaní?"
Sense saber-ho, sovint vivim en la Setmana Santa. Quan ens rentem les mans d’un afer que no volem jutjar, esquivant prendre partit davant les injustícies que ens envolten, més grans o més quotidianes. Quan pensem en el nostre calvari i ens sentim abandonats, crucificats. Quan veiem que anem del foc a les brases, d’Herodes a Pilat. Quan algú ens traeix, un Judes. A mi em surt més d’una vegada, amb ironia, el "Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat", que en l’arameu originari de Jesús sona encara amb més força dramàtica: "Elí, Elí, ¿lemà sabactaní?" El crit més amarg de la vida d’aquell il·luminat revolucionari.
El cas és que sí, Déu ens ha abandonat, mort a mans de Nietzsche, un dels tres grans mestres de la sospita al costat de Marx (política i economia) i Freud (sexe i família). Déu és el gran absent, sense la caiguda del qual no s’entén la modernitat. Cosa que no treu que des de la seva negació segueixi tenint una potència sorprenent: la fam d'espiritualitat -de misteri i eternitat, de sentit pregon- no s'esfuma així com així... Tan sorprenent com l’avenç imparable de les nostres societats aculturades, amb els antics referents diluïts en una voràgine comunicativa: d’aquí la força dels nous i invisibles déus algorítmics que cada cop governen més les nostres vides. Ja no estem deixats de la mà de déu; aviat ho estarem de la mà del ChatGPT (o del DALL-E), que ens dictarà què sabem, què pensem, què imaginem. La tecnologia com a creença i crossa sincrètica. Les xarxes socials com el lloc de la pregària laica diària. Divertim-nos fins a morir. (Per cert, no us perdeu el nou Serra d'Or, que s'estrena amb un interessant dossier sobre intel·ligència artificial).
Es parla de desconnexió, de posar-nos en mode pausa. Sí, hi ha encara la possibilitat antiga de la lectura en paper, més atenta i reflexiva, i de la reconnexió física amb la natura abans no la matem del tot. Però la tecnologia, que també és cultura, quan és útil esdevé imperativa i addictiva. Aquesta és la seva força atàvica. La nostra existència s’ha desdoblat en pantalles, que ja formen part de la nostra vida natural. Podent viure més d’una vida, qui hi renunciarà? La mort ens arribarà igualment, però ens agafarà prou distrets, desdoblats, obnubilats.
Racionalment, sabem que la mort és necessària per donar pas a nova vida: aquest també és el significat de la Setmana Santa, tot i que per a tanta gent ja no té cap sentit més enllà del folklore de les palmes i els palmons i, sobretot, de la mona de xocolata, un regal que ens tornava a la vida després de l’abstinència. Fa temps que no hi ha abstinència: només consum. La mort és trista, és un final, però no és pròpiament un problema: el fet rellevant és la vida, sobretot quina vida.
Quina vida? Tornem a estar al caire del precipici: crisi climàtica, guerra, amenaça nuclear, democràcies en perill, desigualtats globals, joventut amb un futur en entredit, revolució genètica i de la intel·ligència artificial... La nostra capacitat d’imaginació l’estan colonitzant les distopies, estem arraconant tota esperança. «Lasciate ogni speranza» diu la inscripció situada sobre les portes de l'infern de La Divina Comèdia. La vida mateixa de Dante Alighieri, que va morir als 56 anys, va estar marcada per les guerres i l’exili: güelfs contra gibel·lins, i després güelfs blancs contra güelfs negres... Ens sonen prou, oi?, aquestes confrontacions caïnites. Tantes vegades la Humanitat s’ha sentit en aquests tràngols. Ara de nou. Tornem a ser a les portes de l’infern. Tornem a una Setmana Santa amb herois que s’ofereixen com a sacrifici (Ucraïna) per salvar la vida que val la pena. És gran la temptació de rentar-nos-en les mans, com va fer el governador romà Ponç Pilat. Política a vida o mort mentre juguem a deixar-nos portar pels nous Deus ex machina del teatre tecnològic.
