Elogi de la diversitat nacional de Catalunya
La majoria d'estats del món, al marge del que digui el seu ordenament jurídic, són plurinacionals i plurilingüístics (a la Unió Europea Portugal és el país més homogeni que hi ha), i una futura Catalunya independent també ho seria. Aquest és un factor que s'ha d'aprofitar per explicar que el projecte nacional català no té res contra la diversitat i no busca cap puresa racial o lingüística, sinó tot el contrari. A dins del futur estat català hi hauria dues nacions reconegudes: la catalana i l'aranesa. I almenys tres llengües: el català, el castellà i l'aranès.
Pot semblar una boutade , sobretot per a aquell corrent nacionalista que fa seu el principi exposat per Prat de la Riba a La nacionalitat catalana el 1906 segons el qual cada nació ha de tenir un estat i "l'aspiració d'un poble a tenir política pròpia, a tenir un estat seu, és la fórmula política del nacionalisme". Prat formulava aquesta tesi perquè el futur estat català formés part d'una federació espanyola (aquí ho teniu, federalistes!). No hi estic d'acord, i al món hi ha exemples d'estats plurinacionals que funcionen. Són una minoria, això sí, perquè el principi de Prat l'han aplicat, sobretot, els estats nació. La clau és que les fórmules de col·laboració siguin respectuoses amb la naturalesa de cadascun dels seus membres. I perquè això sigui així cal que primer es reconegui que algú és subjecte i no una simple part. Aquest és l'error espanyol que fa inviable la convivència.
Però tornem al cas aranès. Jordi Pujol afirma a les seves memòries que "l'existència d'una llengua pròpia, d'una història i d'unes institucions tradicionals confereixen caràcter nacional a una col·lectivitat", en referència a la Vall d'Aran. El 3 de febrer del 2010, el llavors síndic, Francesc Boya, va amenaçar de treballar per la independència de la Vall d'Aran si la llei de vegueries insistia a diluir el territori dins de la vegueria del Pirineu. Com afrontaria una Catalunya independent aquesta problemàtica?
El cas és que, al contrari dels pratistes, el fet que la Catalunya estat sigui binacional em sembla un contraargument fantàstic contra els que denuncien que la independència busca homogeneïtzar la societat catalana. De la mateixa manera que el reconeixement del castellà servirà per desmentir les campanyes de desprestigi de la causa catalana que de ben segur es posaran en marxa des de Madrid. Però sobretot servirà per crear una societat millor, i demostrar que al món no tots els nacionalismes són iguals. Els catalans no poden, per història i per dignitat moral, cometre els pitjors vicis del jacobinisme. És més, el jacobinisme català, que de ben segur existeix i existirà, haurà de ser combatut si es vol mantenir la cohesió social i cívica. El més interessant del cas és que si una Catalunya independent haurà de ser forçosament diversa, això vol dir que el debat identitari mai desapareixerà del tot, com no ho ha fet a França i tampoc ho farà a Espanya. L'estat espanyol és un artefacte inviable perquè el seu projecte nacional ha estat derrotat a Catalunya i Euskadi, i no ha aconseguit assimilar encara centenars de milers de ciutadans gallecs, valencians, balears, etcètera.
El meu pronòstic és que, al contrari del que molts diuen, la independència de Catalunya encara farà més virulent el debat identitari espanyol. I aquest debat ja no es farà sobre pressupòsits absurds com ara que "Espanya és la nació més antiga d'Europa" o aquesta mena de formulacions axiomàtiques. Es farà sobre la base d'un fracàs absolut i per tant li caldrà revisar a fons tots els principis i dogmes. I potser llavors, després que algú hagi marxat, sí que serà possible una Espanya autènticament federal. A la força.