I si Emmanuel Macron és una dona?

A principis de juliol, la justícia francesa absolia dues dones que havien afirmat a xarxes que Brigitte Macron, la dona del president de la República Francesa, és transsexual. Als seus comentaris, enumeraven les múltiples operacions a què suposadament s’havia sotmès i afirmaven que no era la mare biològica dels seus fills. Un tribunal les va condemnar el setembre de 2024 a pagar vuit mil euros a la primera dama, però deu mesos després han estat absoltes, una decisió que els Macron han recorregut al Tribunal de Cassació francès. A més, el seu advocat ha explicat recentment que Brigitte està decidida a aportar proves científiques i fotogràfiques davant d’un tribunal per "demostrar" que és una dona, després que la influencer ultra Candace Owens hagi dedicat diversos pòdcasts i un llibre a negar-ho.

Primer de tot, cal tenir en compte que quan el matrimoni Macron es defensa, regala el camp de batalla a qui els vol difamar. Vull dir: no han estat difamats abans d’haver respost; han estat difamats un cop han contestat, des del moment en què han acceptat que ser trans és una ofensa i que una feminitat menys canònica s’ha de justificar amb proves.

Clarament, l’atac opera des d’una lògica masclista: no només perquè el blanc sigui la dona (com ha passat també amb Michelle Obama i Begoña Gómez, que han rebut els mateixos comentaris), sinó perquè la finalitat és danyar la reputació de l’home amb un intent de ferir la seva masculinitat. Quan s’afirma que Brigitte Macron és trans, es vol insinuar que Emmanuel Macron no està amb una dona de veritat: el president té, o ha tingut, tendències sexuals que no són normatives. I és que el pensament que els danya funciona així: es desperta la sospita de si el president es va enamorar d’una dona que no ho era (segons la dreta i els feminismes TERF), de si aleshores estava operada o no, del tipus de relacions sexuals que va mantenir en el passat (i en el present) o de si el seu desig està pervertit.

Aquest és el dubte que instal·len. Puc entendre que per a les posicions conservadores sigui escandalós. Passa que quan un reacciona amb vehemència a l’acusació, el que afirma implícitament és que a ell també li ho sembla. I el missatge final, la conclusió, és que el president de la República considera denigrant, gairebé degenerat, estimar una persona trans. Ben mirat, però, no té res d’estrany que algú del perfil polític de Macron cregui que aquests comentaris són una calúmnia. De fet, la raresa seria que en un comunicat els negués i, a més, reblés: "Però si tot això fos cert, què?"

Hi ha, també, en tot plegat, una qüestió d’ordre. La norma sexual va de bracet de la resta de normes socials: performar l’estabilitat d’una família heterosexual amb fills (i tot el pack adjunt: casa, feines estables, rols instaurats, obediència als codis) és senyal d’ordre social. Així doncs, tot allò que no s’adequa a la norma sexual es relaciona amb el desordre cívic. L’exemple històric és el de les amants: encara que tenir amants, en el cas d’homes poderosos i rics, sigui el més habitual, el codi afirma que si aquestes relacions són secretes no passa res. L’únic problema de les amants, des d’aquesta òptica, és que es descobreixin: si això passa esdevenen, aleshores, senyal de perfídia i desori. Mireu el cas Koldo i les prostitutes: l’escàndol no és que anés de putes, l’escàndol és que nosaltres ho sapiguem i li descobrim les converses privades. Passa el mateix aquí: el desig de Macron ha de ser ordenat. I acusar-lo d’estar amb una dona trans és com si es destapés, finalment, un secret que revela caos i esgavell social. Igualment ocorre amb els representants polítics homosexuals: tant ens fa que siguin gais mentre representin la seva homosexualitat pública com una declinació gairebé idèntica de la norma heterosexual (ai, què passaria si obríssim els seus telèfons i descobríssim els seus Grindrs?!).

Amb tot això, em pregunto per què no acusen directament Emmanuel Macron de ser una dona. No seria més fàcil? La resposta és que, segurament, no. Perquè el pilar que debiliten, amb els atacs a Brigitte Macron, no és la feminitat d’ella, sinó la masculinitat d’ell a costa de la feminitat d’ella. Si Macron fos una dona, encara es podria convertir en un relat d’heroisme i èpica: els que heu vist Conclave i heu arribat al final, sabeu de què us parlo. En canvi, si ataquen la seva dona, a qui conceben com la seva extensió, un element més de l’èxit d’ell, esmenen del tot el personatge. El desfan.

Però va, ara de debò: i si Emmanuel Macron és una dona?