Unes consideracions urgents

Cal saber si la policia espanyola té alguna altra informació relacionada amb algun altre imam perillós que no hagi donat als Mossos.

Cal preguntar-se per què hem d’esperar al setembre per incorporar els Mossos a l’Europol, com si fos la quota d’un gimnàs. I no el que és.

Cal admetre que quan la Guàrdia Civil es queixa que Catalunya ha actuat com un estat té raó: no ha tingut més remei que fer-ho.

Cal recordar que un policia ha de tenir una certa empatia amb el civil que protegeix. Si no, només el vigila. Si la Policia Nacional confessa, quan hi ha el caos de l’aeroport, que Catalunya no és un destí que li agradi, difícilment ens pot oferir heroïcitat. Això fa, també, que els civils, quan tenim una emergència, truquem als Mossos.

Cal lamentar que aquest és l’únic atemptat d’Europa en què diversos francperiodistes s’esforcen recargoladament a donar la culpa als bons i no als dolents.

Cal suposar que les mentides que publiquen poden convèncer alguns àliens d’algun Pizza Planet de fora de Catalunya. Però a Catalunya tenen un efecte totalment contrari, també entre els unionistes. La sensació és que “no tenen remei”.

Cal repetir que si l’assassí hagués sigut voluntari de l’ANC (una de les mentides) o del Betis, això no convertiria en assassins els altres membres de l’ANC o del Betis.

Cal advertir que el fet que el govern d’Espanya no s’apressi, com el de Catalunya, a felicitar i condecorar els mossos demostra més el marc nacional de cadascú que mil estelades. Que ells ens han desconnectat. I es percep en cada mirada o en cada pas que fan els ministres, reis i delegats quan venen a aquesta terra: entens que aspiren només a domesticar-la.

I cal advertir, també, que això va per a tothom. Que a alguns no els reservaran cap altre paper que el de majordom agraït.