Ençà i enllà de l’Atlas misteriós (1935)

De la crònica d’Aurora Bertrana (Girona, 1892 - Berga, 1974) enviada a La Publicitat (28-IX-1935) el setembre de fa noranta anys. Bertrana, reportera intrèpida i culta, amb una visió i experiències cosmopolites en diversos camps –va ser intèrpret de jazz a Suïssa– facilitades pel seu domini del francès i l’anglès. El seu coneixement d’idiomes i la disposició a aprendre’n de nous li permetien viatjar a llocs llavors exòtics. Ella és un exemple avançat en el seu temps dels avantatges d’estudiar idiomes, objectiu del Consell d’Europa quan el 2001 va proclamar que cada any en el dia d’avui, 26 de setembre, se celebrés el Dia Europeu de les Llengües.

Eren les quatre del matí. Des dels trenta o quaranta minarets de Marràqueix, els muetzins escampaven al vent l’eterna afirmació “Allah és gran!”, “Allah és l’únic déu!”. Tots girats vers l’orient, glorifiquen l’arribada del dia. Aquest dia em veurà travessar el gran Atlas.

Precipitadament agafo el paquet de les mantes, la caixeta apotecària, la Kodak, l'abric.... En un establiment de la plaça Djemàa prenc un cafè que em reconforta. Cinc o sis homes, drets arran de taulell, fan el mateix que jo. La llum elèctrica grogueja al damunt nostre, tristament. Els homes parlen, riuen, xarrupant el líquid, que crema... Són ferrenys i vesteixen d'una manera descosida i original. Llur variat indument no orienta poc ni molt sobre la identitat d'aquests subjectes. L'un duu polaines i mitges de llana, l'altre sandàlies a peu nu, aquell llueix camisa fina, aquest ostenta flamant tricot dels Pirineus... Però tots gasten un aire decidit, i hom sent que faria bo de travessar l'Atlas en companyia d'un d'ells. Jo sé que no hi haurà cap viatger europeu amb mi. La meva darrera esperança és el xofer. Serà un d'aquests? A fora la feble i melancòlica celístia que lluita amb l'alba, destrio siluetes de moro [...] Travessen la plaça i cerquen, com jo, el cotxe que ha de dur-los món enllà. On? Totes les sortides de matinada es dirigeixen a contrades llunyanes [...] ¿Van, com "nosaltres", a la zona insubmisa? Talla les meves cavil·lacions una veu baixa, molt mascle. "Bon dia, senyora! Sou la passatgera per Uarzagat?" –Ho soc. És un dels bevedors d'adés. "Jo soc el vostre xofer". És un colós, rus, amb cara d'infant. Llueix mirada blavosa i cabellera rebel, color de pastanaga. Gasta un accent inclassificable de moment. Em guia a través de les parades closes del mercat. Entrem en un hangar fosc, al fons del qual un camió ens espera. Ja és ple de moros. Quines pintes, senyor! Aquests sí que fan cara a propòsit per anar a la “zona insubmisa”. [...] Mentre el xofer revisa i examina l’estat de pneumàtics, fre, molles..., jo penso en un document que porto a la butxaca. És un passafrontera lliurat per l'Estat Major. Hem de travessar dos o tres campaments militars destacats, al mig del Gran Atlas i al Sàhara marroquí, que exigiran la meva documentació. […] En un fondal ombrívol, amb murmuris de rierols, ens deturem un moment. Jo llegeixo amb emoció un avís monumental que s'enlaira vora la ruta. "Camí extremadament perillós", "No embrancar-s’hi si plou o si neva." El xofer riu mirant el firmament. "Avui no hi ha perill!" […] Tornem a ésser en marxa. Diu el xofer que portem correu a una caserna. Minuts més tard arribem a un edifici ple d'oficials. Tots m'esguarden encuriosits, però ni un sol em dirigeix la paraula. (¡Oh, prodigi de la civilització!) El xofer lliura la correspondència a un assistent. El xicot em diu bon dia amb timidesa. I... partim. Ens allunyem d’aquell grup d'homes perduts en les solituds desèrtiques dels confins del Marroc a tres-cents quilòmetres de la ciutat més al sud del territori sotmès, sense haver canviat ni una frase! Ara sols, ben sols en el vell camió, el rus i la viatgera abandonen l’oasi i emprenen el camí roent i enigmàtic del desert.