El 9-N com a error tàctic

1 . ALENTIR. El 9-N va ser un èxit. Va confirmar el que ja se sabia: la capacitat de mobilització ciutadana a favor de la independència. Amb un afegit de gran força simbòlica: les urnes. I va ser una bufetada al govern espanyol, que va quedar en evidència per la seva falta de reflexos i de resposta. Creure que els problemes polítics només es poden resoldre amb la llei i la força demostra una mandra intel·lectual i una incapacitat política que tard o d’hora es posen en evidència. Però, malgrat aquesta nova demostració de potència pacífica del sobiranisme, des del 9-N es percep (més enllà del que diguin les enquestes) una certa inflexió a la baixa de l’independentisme, una desacceleració, una certa crisi de confiança. Per què? Perquè la resposta adequada a la prohibició de la consulta del 9-N no era el procés participatiu -que ja en portem uns quants de massius- sinó les eleccions autonòmiques.

El 9-N ha tingut conseqüències inesperades. Algunes de caràcter, podríem dir, psicològic: la sensació que s’havia coronat un primer cim va produir la consegüent baixada d’adrenalina, i va emergir una certa fatiga en prendre consciència que, feta la primera transgressió, el camí encara era molt llarg. L’èxit de la mobilització no va deixar de fer palesos els límits de la independència: costa acceptar que, per poder pensar en una declaració unilateral d’independència, encara falta molta acumulació de capital polític i molt d’exercici de seducció ciutadana i de persuasió davant les institucions internacionals i els poders econòmics. Al mateix temps, la força de l’independentisme ha provocat un cert despertar de l’unionisme, que a poc a poc va reaccionant malgrat seguir orfe de projecte polític unificador, i això es comença a notar en les enquestes.

El 9-N ha tingut altres conseqüències de caràcter directament polític: la ruptura de la unitat del sobiranisme i l’emergència dels problemes econòmics, socials o de corrupció que, poc o molt, havien quedat silenciats sota la gran onada. No es pot viure en estat d’excepció política permanent, fent abstracció de la realitat quotidiana i de les diferències fonamentals que separen els uns dels altres i que donen contingut als discursos i polítiques de cadascú. El president Mas va optar pel procés participatiu en comptes de les eleccions anticipades, al preu d’esberlar la unitat dels partits sobiranistes, per un sentit de la paraula donada -“Votarem”- que l’honora, perquè la seva posició no era la més òptima per enfrontar unes eleccions, perquè el seu partit té una metamorfosi pendent i perquè va veure l’oportunitat d’acreditar el seu lideratge. El 9-N va anar molt bé. I es va anotar un èxit. Però ara comença a sortir tot allò que estava amagat darrere la cortina. I la realitat s’imposa: el front sobiranista és complex i variat, i les raons i els camins per assolir els objectius dels uns i els altres no són idèntics. Unes eleccions convocades l’endemà de la prohibició de la consulta tenien una força de resposta que probablement hauria generat una dinàmica molt diferent de la que ha provocat l’allargament dels temps. I ara l’horitzó electoral és cada cop més imprecís. Com si Catalunya s’adaptés a la música espanyola: no passarà res fins després de les eleccions generals. O com si una pluja de realisme hagués acabat amb les presses. En política, el més important és no perdre la iniciativa.

2 . FINAL. Quan una infanta arriba al banc judicial, és a dir, quan és tractada com una ciutadana, la ficció de la monarquia ja és insostenible. Durarà més o menys, perquè el teatre polític encaixa moltes coses en nom de l’ statu quo. Però la decisió del jutge Castro simbolitza l’anunci d’un final. Si tots som iguals davant la llei, com va proclamar el pare de Cristina, ningú pot governar en democràcia pel sol fet de ser fill del seu pare i de la seva mare. La situació de la monarquia és tan precària que per salvar-se ha hagut de concedir que una infanta acabés en mans de la justícia, és a dir, ha hagut d’acceptar que no són diferents. El temps se’ls acaba.