SÍMBOLS. Yukinori Yanagi va revolucionar la Biennal de Venècia de l’any 1993 amb una granja de formigues. L’artista japonès va omplir dues parets amb les banderes de 170 països, fetes de sorra de colors dins de caixetes transparents connectades les unes amb les altres amb uns tubs de plexiglàs. El primer dia de l’exposició Yanagi va deixar anar milers de formigues vives dins d’aquest sistema de tubs que van començar a viatjar d’un cantó a l’altre, transportant granets de sorra, construint túnels i trencant a poc a poc l’ordre dels colors. Desfent els símbols. En qüestió de setmanes les banderes gairebé no es reconeixien. Per Yanagi, l’obra era una metàfora dels moviments de població i de com transformen els territoris. En aquell moment, a pocs quilòmetres de Venècia, l’ex-Iugoslàvia ja havia començat a desintegrar-se i la globalització acabava d’entrar a escena per revolucionar l’ordre econòmic internacional. Però alguns països l’únic que veien davant d’aquella paret de caixes esbordellades era un desafiament, una mutilació de les seves banderes, i van demanar a l’organització que retirés l’obra.
DISCURSOS. El segle XX va ser el segle dels refugiats. L’Europa de les dues guerres mundials, la de les dictadures grega, espanyola i portuguesa, la de la Guerra dels Balcans, la de la fam i la de l’emigració econòmica van protagonitzar desplaçaments de població de milions de persones. Però aquesta terra d’emigrants juga avui a sentir-se amenaçada per l’arribada de ciutadans d’altres països, europeus o no. La immigració s’ha convertit en la gran carta electoral. “Som a casa nostra”, cridaven ahir els 3.000 seguidors del Front Nacional francès que van aclamar l’entronització de Marine Le Pen com a candidata a les presidencials del 2017, capdavantera de moment a les enquestes. El retorn de Nicolas Sarkozy al lideratge de la UMP ha anat acompanyat de declaracions racistes i provocacions sobre l’islam. L’expresident es vantava la setmana passada d’haver nomenat Rachida Dati ministra de Justícia. “Amb un pare algerià i una mare marroquina tenia sentit que ella parlés de política penal”, confessava, satisfet de l’ocurrència i alimentant els prejudicis de l’ala més dretana del seu partit. Suïssa va rebutjar ahir a les urnes una nova limitació a l’entrada d’immigrants, aquest cop amb l’excusa d’una suposada superpoblació. Al Regne Unit David Cameron ha confirmat que els treballadors estrangers que no trobin feina en sis mesos hauran d’abandonar el país i que els que treballin no tindran els mateixos drets a subsidis públics que els britànics.
INTERESSOS. Els treballadors de la Unió Europea no tenen els mateixos drets que el capital -ningú li qüestiona la lliure circulació, se li obren els mercats i se li fan lleis a mida-. Hi ha dos professors nord-americans, Martin Gilens i Benjamin Page, que han desenvolupat tota una teoria, a partir d’analitzar enquestes d’opinió i legislació política del govern dels Estats Units durant dues dècades, que demostra com les lleis segueixen les preferències dels votants. El més interessant de la teoria, però, és que els resultats canvien dràsticament quan se centren només en la legislació econòmica. En aquest cas, quan l’interès de les elits s’allunya del de la societat, sempre és la voluntat de l’elit la que s’imposa. Així que els governs s’aferren a la defensa de la bandera -d’una malentesa sobirania nacional- per demostrar que hi ha terrenys on encara manen.
El discurs polític, la crisi econòmica i els efectes de la desregulació financera han creat una falsa amenaça que estigmatitza la immigració. I la societat -només en alguns països i no sempre- ho confirma a les enquestes. És un cercle viciós. Com si esclafar formigues fos l’única resposta.