Parlen les dones dels violadors de Pelicot
Dijous al vespre Documentos TV (La 1) va emetre Mi marido violó a Gisèle Pelicot, un documental impactant pel punt de vista nou que ofereix sobre un cas del qual s’ha parlat molt. El podeu recuperar a RTVE Play. Centra la seva atenció en unes altres víctimes que no s’han tingut en compte: les dones, mares i filles d’alguns dels condemnats per violar Gisèle Pelicot. Homes que van contactar amb Dominique Pelicot i que van abusar sexualment de la seva dona, sotmesa químicament. Homes que van ser identificats en les gravacions de les violacions que feia el marit de Gisèle. Uns individus que tenien altres dones al seu voltant, que van patir també les conseqüències de la seva conducta.
El documental parla amb sis d’aquestes dones: quatre parelles, una mare i una filla. S’asseuen davant de la càmera, però d’esquena a l’objectiu. Demanen preservar la identitat per por de ser relacionades amb el cas. “El primer monstre era Dominique Pelicot. El segon monstre eren els violadors. I el tercer monstre érem nosaltres –diu la Samia–. Enmig d’aquest horror s’han oblidat de nosaltres”. Inicialment totes elles parlen dels seus marits, el seu pare o el seu fill des d’un punt de vista quotidià. Totes els descriuen positivament menys una d’elles, que reconeix els problemes de conducta personal i sexual que ja veia en el seu marit abans d’assabentar-se que estava implicat en aquest cas. Cinc d’elles van descobrir el que havien fet aquests homes en el moment de la detenció, a través de la policia.
El documental no es limita al testimoni tràgic d’unes dones que es converteixen en protagonistes involuntàries d’aquest cas. Fer-ho seria caure en un plantejament simplista i morbós. S’incorporen, molt oportunament, veus expertes que permeten entendre la complexitat de la situació d’aquestes dones. Una advocada d’un dels acusats explica com han esdevingut víctimes col·laterals: emocionalment, socialment i econòmicament. Una psicòloga experta en violència masclista parla del xoc psicològic. L’existència d’imatges enregistrades impedeix a esposes, mares i filles negar l’evidència. Només una d’elles justifica el seu company, que considera que va ser víctima de la manipulació i que no es mereix ser condemnat per “només 28 segons en roba interior”. Subtilment, el documental aprofundeix en aquesta reacció i l’analitza a través de la psicòloga: “Estadísticament les dones d’agressors sexuals presenten un historial superior de violència emocional i sexual que les altres dones en general”, com és el cas de la dona entrevistada. I justifiquen la seva negació com un mecanisme de defensa. Una sociòloga analitza la dimensió pública de l’impacte i com, de retruc, les situa a elles a l’ull de l’huracà. Mi marido violó a Gisèle Pelicot és difícil de pair perquè no totes les dones entrevistades reaccionen de la mateixa manera o com ens podríem esperar. Però serveix per entendre els tentacles emocionals i psicològics que creixen al voltant dels abusadors sexuals, la seva capacitat de camuflar-se i el poder que poden exercir en els seus àmbits familiars.
