Fer l’esforç de no aprendre català

El senyor Meyer i jo ens vam conèixer a la porta de l’escola. No parlava ni català ni castellà. Ens enteníem una mica en anglès, però, sobretot, quan havíem de dir-nos coses –s’ha de pagar el regal de les monitores de menjador, s’ha de firmar l’autorització per a la sortida de dimarts, com estàs?– la filla gran li feia d’intèrpret. La nena va trigar un curs a entendre la mar de bé el català i el castellà, a part de l’anglès i de la llengua pròpia, que és l’alemany. Va passar el mateix amb la nena gran de la senyora Zhào, mestressa del basar del poble del costat. Des de sempre és la seva filla gran la que contesta les preguntes sobre on són les coses en perfecte català. A l’escola pública on la meva filla va fer la primària hi ha hagut molts nens vinguts de moltes parts del món. Alguns dels pares el primer que van fer va ser aprendre el català i voler que els fills l’aprenguessin. Una d’aquestes mares, la senyora Rafiq, un dia em va dir: “És que després de dos anys vivint aquí és més esforç no aprendre català, que aprendre’l”.

Partits polítics que a Catalunya no es mengen un torrat, amb plataformes que tenen menys socis que el club de petanca de Sant Kevin de Vallfosca, estableixen una realitat que no els dona la realitat de les urnes. I vet aquí que una sola família amb un sol fill dictaminarà, gràcies als jutges, com s’han de fer les classes de parvulari en un poble. Demà potser aniran al jutjat, qui sap, perquè els nens tenen massa deures, o massa pocs, o perquè tal mestre va amb bermudes o perquè les matemàtiques són massa difícils o massa fàcils o perquè es fa anglès però no francès. No és que vulguin més castellà. Saben perfectament que de castellà n’hi ha prou, o els nens sortirien sense parlar-lo i escriure’l. El que volen és que la filla petita de la senyora del basar i el fill petit de la senyora islandesa, així com la senyora Rafiq, no el parlin, el català, amb aquesta naturalitat, gràcia i alegria d’ara.